L'Aula va comptar com a ponent amb l'arxivera municipal Sílvia Sáiz
La castellarenca Sílvia Sáiz, arxivera de l’Arxiu Municipal de Castellar del Vallès, ha guiat els socis de L’Aula per l’itinerari que van seguir la majoria dels republicans espanyols un cop acabada la Guerra Civil, quan es van veure abocats a creuar la frontera amb França. Aquest seria un camí ple d’entrebancs que acabaria, en molts casos, en l’horror dels camps de concentració nazis.
Una primera etapa d’aquest èxode va comportar haver-se d’adaptar a una “acollida” cruel i inhumana en els camps del sud de França, en ple hivern, en platges envoltades de filats i havent de viure a la intempèrie. La precarietat o la manca d’alimentació i l’aigua de mar com a beguda van provocar disenteria i moltes morts. Molt aviat, els republicans van tenir tres possibles opcions per sobreviure a França: integrar-se a la Legió Estrangera, a les companyies de treballadors estrangers (CTE) o als Batallons de Marxa. També se’ls oferia la possibilitat de retornar a l’Espanya franquista i assumir les represàlies segures.
Quan l’exèrcit alemany provoca la desfeta de la Línia Maginot i envaeix França, molts d’aquests republicans són capturats i portats als stalags, els camps de presoners de guerra. Finalment, molts espanyols acabaran al KL Mauthausen, un camp de concentració de tercera categoria, amb unes condicions de vida deplorables. Com va dir Manuel Alfonso, que havia passat per diferents situacions en territori francès i va acabar a Mauthausen: “Hasta aquí llegó nuestra aventura. Y a partir de aquí empieza nuestra historia”. Els republicans espanyols que van ingressar als camps de concentració seran considerats apàtrides, perquè el ministre franquista Serrano Suñer va declarar als nazis que no hi havia espanyols fora d’Espanya i que podien fer el que volguessin amb els republicans.
Quan s’arribava al KL Mauthausen eres desproveït d’identitat, esdevenies un número, que, a més, havies de saber en llengua alemanya. Estaves en mans de les SS. I el cap del camp, en el discurs de rebuda, ja dictava sentència: “Heu entrat per la porta i sortireu per la xemeneia”. Era un camp de treball, una pedrera amb 186 esglaons mítics, amb 12 hores de feina transportant pedres enormes que comportaven la mort de molts empresonats. Es deia que les quatre regles per sobreviure eren no pensar en menjar, mantenir la moral, oblidar la família i passar desapercebut.
Quan va acabar la II Guerra Mundial, amb la derrota dels nazis, el KL Mauthausen i el camp adjunt de Gusen van ser alliberats per les tropes americanes. Tanmateix, el caos i les conseqüències de l’horror viscut van presidir l’alliberament. Sabem de cinc castellarencs que van viure les dures condicions de vida dels camps. Ramon Puigdelloses Sastre, que va morir el 1941 al camp de Gusen. Josep Rovira Prat, mort també a Gusen el 1941, a les tristament famoses cambres de gas. Francesc Comellas Llinares, que va aconseguir escapar de les SS quan evacuaven el camp de Mauthausen el 1945, i que va decidir instal·lar-se a Àustria. Francesc Valls Llinares, alliberat del camp de Gusen el 1945 i repatriat a França. Enric Comellas Tapias, que va ser empresonat al camp de Buchenwald, i que segurament va morir el 1945 al camp o en una de les marxes de la mort.
La conferència ha acabat amb una referència a la importància de recuperar i difondre la història dels més de 10.000 republicans espanyols, per tal d’assumir el compromís de memòria i acostar aquest fet històric a la societat.
