El camí de la Plata, el més apassionant

És costum per a moltes persones, quan arriba un nou any, plantejar-se reptes i propòsits nous. Toca també, ara que s’ha acabat el 2022, fer la vista enrere i valorar si hem assolit els que ens vam proposar fa uns mesos. Ramón Fernández conegut a Castellar i a Lahiguera (d’on prové) com a Papolo es pot donar per satisfet. Ha aconseguit enguany una de les seves fites proposades: fer caminant el recorregut que separa la ciutat de Cadis, a Andalusia, de Finisterre, a Galícia. Més de 1.500 km enllaçant la Via Augusta (Cadis-Sevilla) amb la Via de la Plata (Sevilla-Santiago) i l’etapa final de Santiago a Finisterre. Un camí de Sant Jaume dur per la poca presència de peregrins i en conseqüència, un menor nombre de serveis i infraestructures com albergs, botigues o bars. 

Va sortir el 28 de setembre. Va arribar a Santiago el 9 de novembre i va acabar la fita sis dies després, el 15 de novembre, a Finisterre. 39 km al dia de mitjana. “No tenia data d’arribada perquè no sabia què em trobaria. A les rutes més transitades, com el camí Francès, saps què et trobaràs, però aquí, era un interrogant, cada dia era una aventura”, assegura Fernández.
La soledat ha estat present en una gran part dels 49 dies d’itinerari.  “La Via de la Plata comença a Sevilla i allà, a Triana, sí que em vaig trobar una vintena de persones, però cadascú va al seu ritme i al tercer dia, ja comences a anar sol. He estat molts dies sense trobar-me ningú. Sobretot de Cadis a Sevilla”. 

Tot i l’exigència d’aquest camí, sobretot mental perquè físicament el Ramón anava ben preparat, el peregrí no va pensar mai a llençar la tovallola. “El repte és més mental pel tema de la soledat. He dormit vuit dies sol, sol. Sense ningú a l’alberg. Sí que hi ha jornades tristes, però jo ja he passat per aquí en altres ocasions i ho porto bé. I hi ha dies que s’encavalquen el cansament mental amb el físic i els 12 kg que portes a la motxilla es converteixen en 24, però no em vaig plantejar abandonar en cap moment”.

El peregrí afirma que s’ha trobat gent meravellosa. “Si pots caminar amb algú és molt millor”. Assegura que ha estat el camí més difícil dels 26 que ha fet però també el més apassionant: “L’aventura, el dia a dia, la gran varietat de paisatges, de fauna i d’història. Des de terres de conreu a plantacions de cotó a punt d’agafar, maquíssim, i la devesa des de Sevilla a Salamanca, tota plena de porcs. Tota aquesta diversitat de terres diferents és increïble”.

De cara al 2023, Fernández ja té nous reptes respecte al camí de Sant Jaume. Vol sumar-ne tres més a la seva llista. “M’agradaria fer de cara a l’abril el camí Portuguès, sortint de Porto, al juliol repetir el Primitiu, que em va agradar molt, sortint des de Lleó i després de Festa Major fer un del nord o repetir el Francès”. I és que les possibilitats i alternatives per arribar a Santiago són infinites. Ultreia!, Ramón.