"Ara, el 80% dels donants són de més de 50 anys"

Martí Manyalich Vidal, aquest sant feliuenc està molt implicat en la Marató de TV3 d'aquest any ja que és especialista en el tema. A més les cameres del "sense ficció" (programa també de TV3) l'han seguit durant 6 mesos per veure les diferències que hi ha a l'hora de donar òrgans a diferents països. Manyalich, és assessor de trasplantaments de la direcció de l'Hospital Clínic de Barcelona, professor de la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, especialista en la formació de metges en matèria de trasplantaments i coordinador de dos projectes europeus que garanteixen els criteris de qualitat en la donació i que fan el seguiment de donants vius.

· Com es poden combinar tantes coses alhora?
Un professional de la sanitat ha de fer assistència, docència, recerca... Faig assistència al Clínic, faig docència a la facultat i faig recerca en projectes europeus. Aquests s'apliquen a uns 20 països europeus, es dedica més d'1 milió d'euros a cadascun i el cert és que hi ha molts països interessats a aprendre'n.

· Vostè està acostumat als mitjans. Ha participat a l'espai de Catalunya Ràdio "L'Hora de Plutó" i també ha estat el fil conductor del darrer "Sense Ficció" i ara està molt implicat en la Marató de tv3. Hi ha un interès creixent sobre el tema?
Penso que la ciutadania sempre hi ha estat molt interessada. A més, ho coneixen molt perquè és un tema de fa més de 25 anys, potser els falta conèixer més detalls tècnics, però en això podem ajudar amb els mitjans de comunicació. De fet, Espanya és el país que té més donants del món.

· I això per què?
És una explicació tècnica. L'any 85 va néixer un programa a Catalunya amb gent dedicada a organitzar el món de les donacions, i aquest model s'ha anat estenent per Espanya. El fet que a cada hospital hi hagi gent dedicada a això fa que funcioni molt bé.

· Aleshores hem d'estar orgullosos de la gent que s'ocupa d'aquest tema?
Sens dubte. Són els millors del món i el sistema també. Hem d'estar contents perquè si necessites un ronyó abans d'un any ho tindràs i un pulmó, un fetge o un cor en 6 mesos! Cosa que a Alemanya no passa, hi ha gent que porta 6 anys esperant.

· Tanta espera per rebre un òrgan afecta altres parts del cos?
Clar, perquè no és el mateix que et trasplantin un ronyó abans de la diàlisi que després. A més, la mortalitat en llista d'espera també augmenta.

· Si volem ser donants d'òrgans, en tenim prou amb comentar-ho amb la família?
La llei espanyola diu que tot espanyol és donant si en vida no ha manifestat la seva oposició, i la manera que tenim de transmetre-ho és a través dels nostres familiars i amics més propers. Hi ha la possibilitat de fer-se un carnet de donant, però és més un tema de difusió, el més important és que la gent propera a tu ho conegui. Perquè a qui preguntaran primer és a família i amics. A més, d'aquesta manera ens ajudaran a saber l'historial clínic que ens garantirà la qualitat dels òrgans i dels teixits del donant (hàbits, malalties...). De tota manera, si no trobem algú que ens pugui manifestar la intenció del donant encara que la llei ens permeti fer aquesta donació, no la farem.

· Quins criteris o prioritats hi ha a l'hora de fer els trasplantaments?
Els criteris estan basats en el Consell d'Europa que abasta 47 països. Primer, ha de ser equitatiu perquè tothom que estigui a la llista d'espera ha de tenir la mateixa oportunitat. Segon, ha de ser transparent, tothom ha de saber com es distribueixen els òrgans. Tercer, ha de ser creïble i donar el màxim d'eficiència (si no hi ha un receptor compatible aquí s'ha d'enviar l'òrgan on faci falta). Hi ha una prioritat primera: els nens. Qualsevol donació d'algú de menys de 14 anys o de menys de 40 kg sempre serà per a un nen i en això hem d'estar joiosos perquè la llista d'espera dels nens és de molt poc temps.

· Això vol dir que un òrgan pot viatjar fora d'Espanya?
Que pugui viatjar depèn del temps que un òrgan pot estar fora del cos fins que el posem en l'altre. Cada òrgan és diferent. El ronyó és el que pot aguantar més (48 hores encara que s'acostuma a posar en les 24 primeres hores). Per al fetge i el pàncrees són unes 12 hores, així que no podem anar gaire lluny perquè necessitem 6 hores per implantar-los i la resta pel viatge. El cor, només 4 hores...

· Veu que el tema de les donacions i dels trasplantaments ha evolucionat pel que fa a la implicació de les famílies?
Fa 20 anys es sorprenien. Ara, ja saben que els ho proposaràs. L'altre tema són els nouvinguts, a qui per temes culturals o de comunicació és més difícil fer-los arribar els arguments. Però tenim mediadors culturals que s'han preparat en la donació, però no per fer només de traductors sinó per transmetre el tema àmpliament. Molts no hi accepten per la pràctica de la religió, no per la religió perquè cap religió prohibeix la donació però els seus líders en la forma de transmetre-ho no han evolucionat.

· Una sola persona a quantes altres pot ajudar?
Una persona sana amb una edat mitjana pot ajudar molt, són gairebé sis òrgans: dos pulmons, dos ronyons, el cor, el fetge i el pàncrees, i els teixits també són menys coneguts però també molt importants: les còrnies, els ossos, la pell... que poden ajudar molta gent.

· La gent, quan diu "sóc donant", dóna òrgans i teixits?
La gent no coneix el detall dels teixits, els òrgans són molt coneguts i saben que amb ells salvem vides. Si s'han de fer teixits especifiquem òrgans i teixits, però enumerar cada teixit i cada òrgan podria ser cruel. Ara, si la família ho vol especificat li direm, primer s'ha de transmetre en concepte general i especificar si així ho volen. A més, pràcticament el total de les donacions seran per a altres persones, però alguna vegada també hem de demanar per a finalitats de recerca o docència i això també s'especifica.

· En vida podem ser donants?
Podem donar el ronyó i una part del fetge, però hem de garantir que la aquesta donació no afecti la persona que la fa en cap aspecte (clínic, psicològic, laboral...) perquè hi ha parelles, pares-fills, germans que es donen entre ells. Un 30% dels trasplantaments de ronyó són en vida perquè cada vegada és gent més gran la que fa les donacions. És a dir, si un jove de 20 anys necessita un ronyó, no li pots posar un d'un donant de 60 o de 70 anys.

· És clar, la millora de la qualitat de vida i el descens dels accidents de trànsit ha fet que això canviés!
Només el 5% de les donacions a Espanya provenen d'accidents. Més que a les escoles hem d'anar als casals d'avis. Fa 20 anys el 80% dels donants tenien menys de 30 anys i ho eren per accidents de circulació. Ara el 80% dels donants són persones de més de 50 anys i per hemorràgies cerebrals.

· Donar és l'exercici de solidaritat més gran que existeix.
La llista d'espera a Catalunya és estable encara que la població pugi, que hi hagi crisi i que disminueixin els accidents de trànsit. Això és una joia que qualsevol institució pública sanitària hauria de conservar per moltes retallades que hi hagi.