Després de 60 dies, diumenge 17 de maig es va convocar el darrer aplaudiment als sanitaris
Han estat 60 dies d’aplaudiments. Van sorgir espontàniament com a agraïment als sanitaris. Els primers van ser a les 10 de la nit, però de seguida va córrer per les xarxes la proposta d’avançar-ho a les 20 hores perquè els més petits també hi poguessin participar. Es va convertir en un hàbit. Un lloc de trobada, de socialització. Tenir des dels balcons el contacte que no podíem gaudir al carrer. I dia rere dia l’homenatge de les 20 hores s’anava engrandint. Llums per decorar, pancartes d’ànims, sessions de música, felicitacions d’aniversaris i visites de la policia local i dels bombers. Fins i tot es van arribar a organitzar festes temàtiques: de disfresses, eivissenques o per commemorar la Feria d’Abril.
Els balcons es van convertir en un bàlsam en els moments més durs de confinament. I va propiciar un nou caliu entre veïns i veïnes, inexistent algunes vegades, per l’època de rapidesa i anonimat en el que vivíem abans de que ens envaís un virus desconegut. Es van crear grups de WhatsApp per oferir ajuda, per demanar-la o simplement per fer peticions de cançons als discjòqueis. Cada plaça, carrer o comunitat n’ha tingut el seu.
Però la trobada diària es va anar desinflant. Primer, amb la sortida dels nens i nenes, després amb el permís de sortir a fer esport a partir de les 20 hores. Per això, es va decidir posar punt i final als agraïments d’una manera digna. I una altra vegada va córrer per les xarxes. Aquesta vegada per anunciar el final. Així, diumenge 17 de maig va ser el darrer aplaudiment. Una mica més llarg, potser, una mica més emotiu. Diem adeu als balcons per dir-nos hola al carrer, però tot i això, hi ha alguns nostàlgics que encara no es resisteixen a retirar-se definitivament. Passarem de l’‘hola’ a la terrassa a l’‘hola’ a l’ascensor, a l’escala i a peu de carrer. No oblidem, però, els nostres sanitaris, el motiu d’aquest homenatge.
