Adeu a Almudena Grandes, la gran escriptora del Madrid de les persones

El dissabte 27 de novembre ens deixava la magnífica escriptora Almudena Grandes. Ens quedàvem orfes aquells i aquelles que estimem la gran literatura. Aquells que estimem la cultura en la llengua que sigui i que estimem i ens apassiona la llengua castellana independentment de moltes controvèrsies i pensaments diversos que puguem tenir. Una lluitadora que va aferrar-se a la bona literatura allunyant-se sempre d’aquest boom d’escriptores ensucrades supervendes que alguns trios de senyoros escriptors han sabut aprofitar.

En Almudena Grandes conflueixen la modernitat i la tradició  i va saber com ningú donar veu al poble. Va donar-li la volta a la figura de l’heroi espanyol de El cantar del mio Cid provinent de l’heroi de la literatura clàssica i dotat de l’espanyolitat conqueridora que encara avui perduren totalment degradades en figures com Santiago Abascal i Bertín Osborne. Va atorgar veu i protagonisme a l’autèntic heroi del poble, que treballa i lluita cada dia per sobreviure entre trampes capitalistes, arrossegant els  traumes de la postguerra i sabent que tot és una gran manipulació. Els protagonistes dels llibres de l’Almudena són com els nostres pares i avis. Ella va ser la necessària retratista de l’èpica dels perdedors de la guerra.  Deia que era mentida que de la guerra civil i la postguerra ja se sabia tot, que sabíem quatre coses que, a força de repetir-les, se’ns havien fet pesades i que hi havien moltíssimes històries d’herois de “l’altre bàndol” (el nostre) que calia treure a la llum per ser recordades com calia.

Autèntics valents i valentes amb històries de lluita diària i supervivència. Allò fàcil era ser al bàndol guanyador, no ser assenyalat, afusellat ni perseguit; tenir cognoms compostos i heretar una empresa familiar.

Grandes demostra a la seva obra que és aquella escriptora que, com deia ella, aspira a crear mons complets. En aquest sentit s’emmiralla en els grans novel·listes del segle XIX com Tolstoi, Flaubert i el seu admirat Galdós. Almudena té al seu ADN l’esperit de l’escriptor decimonònic que escriu grans novel·les. Retratistes de la realitat social que amb artesania minuciosa ens endinsen en els ambients dels seus llibres i ens fan llegir les històries en primera persona del plural.
Per acabar m’agradaria reivindicar amb entusiasme i esperança la litúrgia d’aixecar un munt de llibres com a signe de dol i reconeixement. Un magnífic i simbòlic comiat que posa en relleu la importància dels llibres i de la cultura. Així ha sigut amb els llibres de l’Almudena i així va ser amb els de Saramago i vull que aquesta tradició continuï  perquè no ens marxi aquest petit bri de llum enmig de la foscor de la ignorància que impera; que ens va portar a un país gris fruit de l’al·lèrgia a la democràcia, que encara es perpetua i regalima sobretot el que ens envolta. Es tracta d’aquesta ignorància i grisor que fan que un alcalde mediocre i una presidenta encara més inculta i mediocre no es presentin al comiat de l’escriptora madrilenya i espanyola més gran de les darreres dècades.