2018: un any esportiu compensat

Com cada inici d’any, toca fer balanç de l’esport castellarenc durant un any caracteritzat per les llums i les ombres en les diverses disciplines. L’àmbit individual destaca sobre el col·lectiu, en el qual les decepcions van superar els èxits.

Com cada temporada, el món del motor castellarenc segueix eixamplant el seu palmarès de manera gairebé eterna amb l’experiència de pilots com Carmelo Morales i Dani Pedrosa. La primera llum i la primera ombra arriben de la mà del motociclisme, amb el sisè campionat d’Espanya aconseguit per ‘Carmelito’ i la retirada d’un mite del motociclisme com Pedrosa, que quallava la pitjor temporada de la seva història a MotoGP.

Morales, en el seu segon any a l’easyRace BMW, tornava a imposar-se en la màxima categoria de superbike del nacional de velocitat. Com ja ens té acostumats en els últims quatre anys, el ‘31’ tornava a imposar-se en un campionat, i sumava un total de 12 títols al palmarès d’un dels millors pilots de la història d’Espanya. Amb un total de sis nacionals a la butxaca, al del 2018 s’han de sumar els aconseguits amb el Team LaGlisse el 2008, 2009 a Formula Extreme, 2010 a Moto2, 2012 a Stock Extreme i Superstock 1000 del 2017. Pocs pilots poden presumir de sumar sis campionats, i Morales hi inscriu el seu cognom amb altres d’il·lustres com Ángel Nieto, Ricardo Tormo, Jorge Martínez “Aspar”, Luís d’Antín o Benjamí Grau.

^{Dani Pedrosa, el dia de la proclamació com a MotoGP Legend a València. || REPSOL-MEDIA}

A l’altra banda hi trobem Dani Pedrosa amb l’anunci de la retirada al Gran Premi d’Alemanya al circuit de Sachsenring. Amb l’anunci d’Alberto Puig, en el qual va explicar la no continuïtat del castellarenc a HRC, les especulacions es disparaven i tothom el col·locava a l’equip satèl·lit de Yamaha, on la petroliera Petronas apostava fort per un equip potent; fins i tot, es va dir que podria formar tàndem amb Jorge Lorenzo, que poc després passaria a ser el seu substitut a l’equip oficial d’Honda. Sembla, però, que Pedrosa ho tenia força clar, i la retirada definitiva i posterior fitxatge com a pilot provador de KTM ja estava aparaulat abans del GP de Catalunya –on havia de parlar sobre el seu futur–, segons fonts pròximes a la família del pilot. Amb tota aquesta tempesta sobre el ‘26’, els resultats no arribaven durant la temporada: Honda no li donava les evolucions i la falta d’adaptació als pneumàtics i una moto dissenyada pel seu company Marc Márquez no el deixaven acoblar del tot; va obtenir com a millor resultat cinc cinquenes posicions (Le Mans, Catalunya, Aragó, Malàisia i València) i va trencar la ratxa de 16 temporades consecutives en què es va aconseguir, com a mínim, una victòria.

Tot i això, el gran balanç després de 18 temporades al campionat del món li permetien entrar per la porta gran com a MotoGP Legend, guardó del campionat del món per als millors pilots. Pedrosa és el 8è millor pilot de la història de la competició amb 54 victòries (31 a MotoGP, 15 a 250cc i 8 a 125cc), 153 podis, 49 pole position i 64 voltes ràpides. Tres campionats del món (2003 a 125cc i 2004 i 2005 a 250cc) el deixen a l’alçada de pilots com Valentino Rossi, Giacomo Agostini, Nieto, Mike Hailwood o Michael Doohan, amb qui empata en victòries en la màxima categoria.

El futur del motociclisme castellarenc, però, està assegurat amb l’evolució de dues de les joves promeses que volen igualar-se a la gran quantitat de pilots que ha deixat el territori castellarenc. A noms mítics com els de Pedrosa, Morales, Carles Kotnik o Simó Pou, s’han de tenir en compte els de Max Sánchez i Eric Rubio, dos dels nous talents que aquesta temporada han fet gaudir de les dues rodes a l’afició castellarenca. Sánchez acabava quart al campionat d’Espanya de Moto4, després d’arribar amb opcions al subcampionat a l’última cursa de Jerez. Rubio era campió de l’ACCEMA de cursa americana i en el de motocròs del mateix campionat.

En el món del motor, els èxits també van arribar en quatre rodes, amb la victòria de la classe C2 i D4 del Campionat d’Espanya de Resistència (CER) per part de Ferran Méndez, que s’imposava amb un Renault Clio Sport. Arnau Parera també era campió a la copa monomarca de ral·lis de la Focuxtreme, juntament amb el pilot Fernando Eguren. José Luís Hernández, de la GTI Store, també va ser campió de Catalunya de pujades de muntanya en la categoria de clàssics amb un Volkswagen Golf GTI.

^{El quatre vegades campió del món de trial, Alan Rovira, al podi de Bolotana. || CEDIDA}

En ciclisme, el títol més preuat era el campionat del món de bicitrial aconseguit per Alan Rovira, que amb només 15 anys ja pot dir que és quatre vegades campió del món de l’especialitat (dos UCI i dos de Bike Trial). Bolotana (Itàlia) va coronar el 12 d’agost a Rovira, també campió d’Espanya i de Catalunya, que des de fa unes temporades ensenya els secrets als més petits a l’Escola de Trial ‘ELBIXU’ i on sembla li ha sortit competència en la figura de la seva germana petita, Naia Rovira. En campionats regionals, els de l’escola de trial també sumaven infinitat de títols, amb els campionats de Lluc Roa (Catalunya i Espanya) i Marcos Díaz (Catalunya), entre d’altres.

També en ciclisme, Carlos Hidalgo, Cristina Iniesta i Santi Ramos van completar la Titan Desert, mentre que, en BMX, els germans Ian i Sergio Morillo guanyaven la Copa Generalitat i eren subcampions d’Espanya.

La tenista Georgina Garcia no aconseguia completar amb èxit el seu any d’assalt al Top100 del WTA, i va acabar al 124 individual i 98 en dobles, tot i que segueix creixent per aconseguir-ho el 2019, quan canviarà la preparació física i d’entrenador per aconseguir-ho. Tot i això, l’Huracà va ser una de les escollides per a disputar les dues fases de la Copa Federació amb Espanya i va sumar la victòria a Andrézieux (França) i a Budapest en dobles. Va fer la primera aparició al US Open, Roland Garros i Wimbledon.

^{Georgina Garcia al Mutua Madrid Open de terra batuda. || EFE}

En bikini fitness, la castellarenca Melanie Moreno va proclamar-se campiona d’Espanya en el seu retrobament amb la competició.

El capítol d’esports d’equip ocupa gran part de les ombres de l’any i només l’ascens a Copa Catalunya del CB Castellar i del femení de vòlei del FS Castellar anivellen la balança dels descensos.

^{Marquie Smith va ser la imatge del canvi de cara del CB Castellar. || A.San Andrés}

L’equip groc-i-negre aconseguia retornar a Copa Catalunya una temporada després, de la mà del tècnic Raúl Jodra, amb una campanya en què el nord-americà Marquie Smith va posar la nota de color amb les seves esmaixades al Puigverd i guanyant el concurs de l’All Star disputat a Sabadell. Els de Jodra van caure al play-off d’ascens, després de ser segons en lliga, però es van assegurar una plaça a Copa, on a hores d’ara ocupen una sensacional sisena plaça.

En futbol, després d’aconseguir l’ascens a Primera Catalana, la UE Castellar no s’adaptava a la categoria i va descendir a finals de maig. El mal inici de temporada en el retorn a Segona se saldava amb la dimissió de Juan Antonio Roldán al capdavant de l’equip, substituït per Juan Carlos Rodríguez, que ha pogut reflotar-lo per acabar l’any en 13a posició.
Ens deixava un mite del futbol, Joan Cortiella, un dels personatges més estimats del panorama esportiu de la ciutat. En el seu honor, el Pepín Valls es va canviar de nom a Joan Cortiella - Can Serrador, deixant per sempre l’empremta d’aquest valedor del futbol castellarenc amb un merescut homenatge a la seva figura.

També en futbol, el castellarenc Xavi Calm es feia amb les regnes de la UE Cornellà, amb la que a hores d’ara és en cinquena posició del grup III de Segona B, a només dos punts de les posicions de promoció d’ascens.
Les grans campanyes aconseguides en temporades anteriors desfeien la ‘Taronja Mecànica’ de Borja Burgos i l’efímer pas de ‘Nando’ Saez per la banqueta del FS Castellar donava pas a Darío Martínez per seguir amb el projecte iniciat amb gent de la casa. Tot i això, el tècnic no podia evitar el descens de Tercera Divisió. El retorn a la Divisió d’Honor se saldava amb quatre derrotes consecutives, però l’equip redreçava el rumb a finals de 2018 amb sis jornades consecutives sense perdre (2 victòries i 4 empats).

^{La decepció va ser la imatge més habitual a Primera Catalana. || Q. PASCUAL}

En vòlei, la crescuda de l’activitat esportiva en aquest esport dona un plus als equips sèniors de l’entitat, que, com en el cas del femení, assolia l’ascens a Tercera Catalana després d’haver-ho intentat la temporada anterior. L’equip masculí passava de ser dels pitjors de Segona Catalana a quedar campions d’hivern aquest desembre i jugarà el play-off d’ascens a Primera Catalana.

L’HC Castellar va salvar in extremis la categoria una vegada acabada la lliga i quan ningú s’ho esperava. El descens del CP Roda de Nacional Catalana i l’efecte dominó del seu filial de Primera Catalana feien que els homes de Fidel Truyols s’asseguressin una nova campanya a la divisió. El relleu a la banqueta a inicis de la nova temporada i la falta de fitxatges de l’equip grana els ha condemnat a ser el pitjor equip de la categoria en la 2018-19, amb 14 derrotes consecutives en lliga.

En bitlles, el Club Bitlles Colobrers tornava a revalidar el títol del campionat de Barcelona, mentre que segueixen creixent els èxits en el capítol individual.

El Club Atlètic Castellar va tancar una temporada excel·lent amb la continuació de l’organització d’algunes de les cites atlètiques ineludibles del Vallès Occidental i amb la faceta més destacable dels veterans, ja que Xavi Planas, Joan Bea, Josep Obrador i Chema Cañadas assolien nombrosos èxits nacionals i internacionals.

Per acabar, el Club Rítmica Clau de Sol es va proclamar campió de la Copa Catalana al Barris Nord de Lleida amb l’equip de cinta.