Les causes són els actuals conflictes bèl·lics, les crisis humanitàries i el canvi climàtic. Cap és menyspreable. Les conseqüències són grans migracions. Parlo dels refugiats, desplaçats a la força o per necessitats diverses. Les dades indiquen un èxode de 122 milions de refugiats, persones cercant sobreviure al món. L’any passat en van arribar a Espanya 166.000, molts de Veneçuela, i Catalunya va registrar 17.488 sol·licituds d’asil, un 10,5% de tot l’Estat. Ahir mateix, Càritas anunciava que no pot atendre tots els que demanen ajuda i demana col·laboració, com ACNUR i tantes altres ONGs. L’estat del benestar es va diluint mentre veiem com les exigències de defensa d’Europa ens aboquen a la pèrdua recursos econòmics destinats a millores socials, entre les quals destaca l’acollida de desplaçats.
Hem de prendre posició, com també minimitzar les velles rancúnies internes per centrar-nos units a defensar polítiques útils i solidàries. Cal que exigim equilibri, a part d’insistir que qui pugui ajudar, que ho faci de bon grat.
Si no esclata un conflicte internacional, el tsunami que potser ens afectarà primer serà el climàtic, la calor extrema i la manca d’aigua, que obligarà a molts a fugir d’on viuen per poder sobreviure. Castellar serà sens dubte una població receptora. Anem fent-nos la idea. Que aquest pensament no ens impedeixi fruir de les merescudes vacances.
