L'artista català va morir prematurament aquest dijous a Barcelona
EN RECORD DE JORDI FÀBREGAS
Miquel Desclot
El Telenotícies m’ha bufetejat aquest vespre amb la notícia inesperada de la mort d’en Jordi Fàbregas. Ens vam conèixer cap al 1976 o principi del 1977, arran de la publicació d’unes poesies meves, crec que a la incipient revista Faig de Manresa. Ell, com a ànima del grup musical Coses, va començar a compondre música per a alguna d’aquelles poesies (que poc més tard s’havien de publicar dins Cançons de la lluna al barret) i de seguida es va posar en contacte amb mi per ensenyar-me’n els resultats. Recordo una trobada, no sabria dir en quin lloc de Barcelona, per sentir aquelles primeres cançons. Hi havia els tres membres fixos del grup, el mateix Jordi Fàbregas, en Miquel Estrada i en Ton Rulló, i qui llavors els acompanyava al piano, amb una cabellera tan abundosa i ondulada com la meva: en Josep Pons, company de comarca de tots ells. Ens vam entendre tan bé que vam començar a col·laborar en un grapat de cançons que finalment es van publicar en els dos LP que van seguir, Ara és demà (amb un títol de Miquel Martí i Pol, poeta amb qui van sentir una gran afinitat per un origen social compartit) i Perquè no s’apagui l’aire, amb títol meu. Malauradament, quan semblava que aquella col·laboració havia de donar encara molts fruits assaonats, el grup Coses es va dissoldre: en Miquel Estrada no es veia professionalitzant-se en el món de la música, i es va dedicar al magisteri; en Ton Rulló va continuar fent de músic pel seu compte; i en Jordi es va dedicar cada vegada més a la música popular tradicional, fins al punt de fundar el festival Tradicionàrius, i el Centre Artesà del mateix nom, una institució per a la recuperació de la cultura d’arrel que ha esdevingut referencial al país. Els amics ens vam dispersar, doncs: en Josep Pons va continuar els estudis de direcció orquestral, va fundar i dirigir l’esplèndida Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, i al cap dels anys va arribar a la direcció musical del Gran Teatre del Liceu. Jo, pel meu cantó, ja m’havia establert a Castellar i vaig continuar la meva vida discreta d’escriptor i de professor universitari. Va ser així com vaig començar a perdre de vista en Jordi, a qui només retrobava fugaçment en algun teatre, amb la seva inseparable Lola. Però la simpatia mútua no es va esvair gens ni mica, a desgrat de la distància i del temps.
Aquest mes de desembre, just l’endemà que em concedissin el premi Carles Riba, en Jordi es va afanyar a felicitar-me’n per correu electrònic, en aquests termes:
“Bon dia Miquel,
Solament per enviar-te una gran felicitació i alhora una gran abraçada de part de Lola i jo mateix pel reconeixement i premi Carles Riba que has rebut.
No ens hem comunicat gaire oi?, però de tant en tant escoltem i llegim noves teves i així sabem que hi ets i que penques molt.
Espero que estigueu tot@s be a casa, amb aquest rotllo pandèmic que ens fa anar de bòlit!
Natros, Lola, Pol i jo, ara per ara estem bé (dintre del que es pot dir, tenint el munt d’anys que tenim, marededeusenyor!)
Salut i Amunt i Crits
Jordi Fàbregas, Lola Capdevila i Pol”
En vaig tenir una bona alegria, amb l’auguri posterior d’un retrobament després del daltabaix de la pandèmia. Per això, la notícia al TN ha esclatat avui a casa com una escopetada que encara em retruny a les orelles.
Després he sabut que l’havien ingressat a Sant Pau, i que hi havia passat dues setmanes en coma induït, per un problema cardíac. El 30 de desembre encara havia cantat a la plaça Sant Jaume, amb en Celdoni Fonoll i la Lloll Bertran.
Tots els que el coneixíem ens en planyem, sotraguejats i xarbotats.
Val a dir, per acabar, que la unanimitat entorn de la seva persona li ha valgut al llarg dels anys el reconeixement públic que es mereixia. Una raresa en el nostre panorama que parla per ella mateixa.
21 de gener del 2021
