Diada de castells a casa. Dia important de gairebé final de temporada. En segona ronda portem el 3d7. Cares serioses, arenga motivadora del cap de colla. Silenci entre els bordeus abans de començar. La pinya està bé, més bé que en els assajos. Els segons se senten còmodes, aparentment. Petites correccions i ja sonen gralles. Terços amunt, amb decisió. Veig la Mireia com puja sobre el segon, concentrada, no em mira. El castell va pujant. Ens ho creiem. Jo faig de vent. Entre els dos rengles, situació privilegiada per sentir el castell des de dins. Vaig seguint el castell, mirant-lo, fins que, des de la pinya, comença a pujar l’enxaneta. El castell ha tirat amunt bé, però ja es comença a moure una mica. Els segons no demanen res. Abaixo el cap i em deixo portar per les sensacions i el moviment. Sento la Berta, que porta el castell des de fora, estic pendent de les seves paraules, del seu to. Estic bastant tranquil. Em sembla que va bé. Toc de gralla i baixada. Es nota alguna rebrincada però res greu. Miro amunt, dosos baixant. Dins la pinya silenci, les agulles informen als baixos que els dosos ja són fora. S’està aconseguint. Les cares de tensió es converteixen en somriures i en llàgrimes encara amb el castell desmuntant. Descarreguem del tot, callen les gralles i explota la plaça d’alegria. Hem tornat a fer el 3d7, 5 anys després.
