506  Fent cami_617x412
Fent camí. || JOAN MUNDET
01/02/2019 Opinió
Joan Brossa, el poeta que obre finestres
Anton Carbonell

Joan Brossa (1919-1998), que aquest 2019 hauria fet 100 anys, és l’escriptor que ha obert més camins per a la poesia catalana. Empeltat de l’afany investigador i avantguardista de J. V. Foix, va entendre de seguida que la creació literària havia de ser una “aventura oberta” a través de la síntesi d’abstracció i realitat. Des del primer moment, Brossa se sent molt atret pel món de la plàstica i del teatre. Coneix i admira Joan Miró i la seva capacitat de viure sempre “en trànsit poètic per fer pintura”. I pel que fa al teatre, el fascinen els espectacles de transformisme, dels quals l’actor italià Frègoli havia esdevingut un referent. Li va provocar un veritable impacte una sessió al teatre Romea en què un actor, entre altres mutacions insòlites, mudava de cap: “Recordo un personatge que es treia i posava caps, que se’ls anava canviant, cosa que em va fer un gran efecte”. D’aquestes experiències, en treu el que considera el seu lema de poeta: “L’art és vida i la vida és transformació”. I el teatre es converteix en una forma de trobar la quarta dimensió del poema, el moviment: “Les primeres coses de teatre es basaven en el fet de posar uns poemes en escena i afegir-hi unes possibilitats plàstiques que llegits no tenen”. Però, a la llarga, aquesta recerca del moviment esdevé un mitjà que treballa damunt la imaginació i la sensibilitat i no pas solament damunt l’intel·lecte, perquè en definitiva és el teatre d’un poeta, que no defuig, quan convé, la realitat del testimoni. 


Situats en les circumstàncies de la postguerra franquista i de la resistència cultural catalana a la dictadura, la poesia de Joan Brossa no semblava encaixar en aquell panorama. Però el poeta no vol limitar-se a una línia ideològica. Sense deixar de banda la consciència política, no vol perdre la capacitat d’explorar tots els vessants de l’home: “El poeta és com una pantalla que copsa un seguit d’associacions que li venen de dins; jo només em limitava a no frenar res. Totes aquestes imatges i estats d’ànim els plasmava sense dirigir-los ni garbellar-los, en especial aquests primers anys”. En definitiva, es tractava d’experimentar una voluntat de revolta en un pla profund, “no pas en el nivell anecdòtic que pretén el realisme socialista”. I, en aquest sentit, resulta inspiradora la figura de João Cabral de Melo: “Ell, que era un crític molt agut, adscrit al marxisme, em va explicar, em va fer comprendre la possibilitat que hi havia d’evolució de les formes neosurrealistes aplicades cap a un sentit progressista-social”. Em va fer Joan Brossa (1951) és el llibre fonamental que recull tots aquests nous aprenentatges que permeten conciliar l’avantguardisme i el realisme: “Un home esternuda. / Passa un cotxe. / Un botiguer tira la porta de ferro avall. / Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua. / Me’n vaig a dormir. / Això és tot”.


En el terreny de la poesia, val la pena destacar un conjunt de versos que va aplegar en el volum Antologia de poemes de revolta (1943-1978). Són una mostra detonant de poesia de combat, que recupera una sorprenent actualitat en aquests dies de lluita per la llibertat i la democràcia. Així, l’ “Elegia” dedicada a Salvador Puig Antich: “Rellotge sempre de la gent que lluita, / obres la gàbia a muntanyes. No / has caigut pas! Puig Antich, Salvador!”. O els versos del llibre Askatasuna (1969-1970): “La gent no s’adona del poder que té: / amb una vaga general d’una setmana / n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, / paralitzar l’Estat i demostrar que / les lleis que imposen no són necessàries”.  


La seva producció teatral s’ha editat amb el títol de Poesia escènica, entre els anys 1973 i 1983, i recull 332 propostes dramàtiques  realitzades  durant el període 1944-1978. Brossa se situa en una tradició de teatre experimental i avantguardista, que dificulta la seva representació i el reconeixement públic. En la seva producció escènica dels anys quaranta, hi trobem una reflexió sobre les possibilitats del llenguatge. Més tard, cap a les dècada dels cinquanta i a inicis de la del seixanta, articula peces en tres actes de caràcter simbòlic que desenvolupen temàtiques com l’amor –Olga sola (1960)–, la llengua, la nació, l’arrelament de l’home a la terra, la llibertat, la injustícia social… Situat en els anys seixanta, Joan Brossa obre dues línies en la seva “poesia escènica”: un teatre literari amb un fort contingut crític envers les institucions polítiques i eclesiàstiques –El dia del profeta (1961)– i una sèrie de gèneres parateatrals (Post-teatre o accions espectacle, striptease, monòlegs de transformisme, accions musicals…). Quiriquibú (1976) va ser l’espectacle que va significar una certa revelació i reivindicació del món teatral de Joan Brossa i, a partir de llavors, s’ha anat representant més la seva faceta parateatral i no tant la textual.  


No s’entén la importància de Joan Brossa sense fer referència a les seves col·laboracions amb els grups artístics Algol i Dau al Set. El pintor Antoni Tàpies, que havia participat en aquestes iniciatives, deia que Brossa és “el poeta més radical que ha donat la llengua catalana”. També, va mantenir contactes amb el món de la música contemporània del país; per exemple, amb Josep Maria Mestres Quadreny, amb qui va realitzar diferents projectes com la Suite bufa (1966). Sempre li va interessar el cinema i va participar en diversos treballs cinematogràfics de Pere Portabella –Nocturn 29 (1968), Umbracle (1970), Vampir cuadecuc (1971). Potser aquesta relació amb el món de la imatge ha nodrit la seva considerable poesia visual, en què una pistola pot disparar un poema o un aplec de paneroles ocupar les parets d’un museu. 


Els 100 Anys de Joan Brossa ens conviden a reivindicar i a llegir un poeta essencial de la literatura catalana: “Ser home és, es vulgui o no, viure sota el domini de la política. Les circumstàncies en què em va tocar viure van ser de les més dures que es puguin donar. La meva lluita es lliurava en dos fronts: en el polític, pel fet d’escriure en català, la meva llengua materna, i en l’estètic, per la naturalesa experimental del meu treball”. Les seves paraules ens interpel·len, encara remouen la sensibilitat i el pensament crític i ens fa sentir oberts a nous horitzons.

Comparteix
M'agrada
Comentaris