Homenatge als bombers

Malgrat que en aquests moments, pugui semblar un tòpic recurrent, els bombers (i tot el seu entorn) són per a mi un dels col·lectius sobre els quals no cal estalviar adjectius d’admiració a l’hora de qualificar-los: allò que fan, no és només una feina, sinó una autèntica heroïcitat!... Heu provat mai d’apagar, serenament, el foc d’una paella quan l’oli us ha fet una mala passada i s’ha descontrolat al seu interior? Doncs imagineu-vos trobar-vos davant d’un enorme bosc cremant en què una part del combustible amb prou capacitat d’alimentar-lo podria ser el vostre propi llard corporal...

Admeto que jo sempre he estat una persona molt poruga. Ves a saber si de menut, em limitava a lliurar les meves batusses infantils a cop de roc per tal de procurar mantenir una distància de seguretat i no rebre cap “mastegot” d’aquells que fan tan mal. Aprofito que parlo d’una etapa de la meva vida per explicar que una de les meves grans diferències amb la resta dels meus amics d’infantesa fou que mai no vaig apostar per la possibilitat d’arribar a ser ni astronauta, ni policia, ni bomber. Sempre vaig anar deixant per més endavant el fet de manifestar les meves veritables preferències professionals; tant és així que avui, amb seixanta-cinc anys, encara no sé què vull ser quan sigui, veritablement, gran.

Arribats fins aquí us haureu adonat que, una vegada més, procuro entrar només en diagonal en un tema. Aquestes notes només pretenen ser un sentit i molt sincer homenatge (sense explicitar-ho) a totes aquelles dones i aquells homes que aquests dies tornen a lluitar abrivadament pels nostres interessos, arriscant-ho tot davant d’aquest agent devastador i inclement com és el foc.

És evident que els incendis forestals no són un element exclusiu de casa nostra: arreu del món se’n donen alguns d’extraordinàriament paorosos i demolidors. Només ens cal prémer qualsevol canal de notícies internacional per a adonar-nos-en. És evident, doncs, que d’aquesta voràgine destructiva la península Ibèrica en general i Catalunya, en particular, tampoc no se n’escapa. És per això que bo i immersos dins d’aquesta espiral d’inflamada destrucció, cal esmentar l’actitud prudent d’un Consistori vallesà que ahir mateix va decidir prescindir del Castell de Focs com a cloenda de la seva Festa Major. Aquest fet, bo i salvant les distàncies (i molt possiblement les circumstàncies), m’ha fet recular gairebé trenta anys en el temps... Al juliol de l’any noranta-vuit, la Catalunya Central, encara no del tot recuperada de l’esglai que quatre anys abans havia reduït a cendra 75.000 hectàrees en la que es considera la major extensió de massa forestal destruïda d’una sola tacada a casa nostra, va tornar a cremar d’una manera esfereïdora. Tant és així que el Consell de Redacció del setmanari Forja em va encarregar un editorial que es fes ressò d’aquesta nova tragèdia. Quan vaig preguntar als responsables del periòdic per què se’m feia a mi aquesta proposta tan “compromesa”, em van comentar que els lectors castellarencs ja coneixien l’estil dels tres o quatre redactors fixos dels editorials i que potser jo hi podia donar un aire diferent per tal de tant guanyar frescor com de preservar-ne l’anonimat. Bo i partint d’uns mínims consensuats entre tots, se’m va ocórrer suggerir que de l’ampli ventall d’actes d’aquella Festa Major que teníem a tocar, se suspenguessin tant els relacionats directament amb el foc com aquells en què hi poguessin concórrer elements pirotècnics. L’argument esgrimit en l’article venia a dir que de foc ja n’havíem tingut ben bé prou amb aquell improbiós mes de juliol. Així, doncs, una vegada assegurat que la resta de redactors subscrivien el meu text, el vam enviar a impremta. Curiosament, aquell número de Forja (i de manera excepcional) sortia al carrer a finals d’agost amb un parell d’editorials, un dels quals era el meu... La resposta no es va fer esperar: des de les mateixes pàgines, un parell de responsables dels correfocs em replicaren amb sengles articles plens d’enginy, d’humor i d’ironia. Val a dir que, per no entrar en una espiral de rèpliques i contrarèpliques, la nostra reacció, enfront les dues cartes, fou optar per menjar-nos el “llangardaix”, fer l’orni i deixar-ho córrer.

Cinc anys més tard, un incendi molt més pròxim a nosaltres va calcinar una bona part del parc Natural de Sant Llorenç del Munt i fins va causar diverses víctimes mortals. Cal dir que, aleshores, la redacció de l’editorial d’aquell número es va deixar a mans de les autoritats que, amb un to més o menys convincent, solen estar molt més avesades a donar respostes i a trampejar tota mena de situacions per complicades que ens semblin.

No puc acabar aquest text sense un apunt que se’m presenta imprescindible de ressenyar. Al cap d’uns anys d’haver estat publicat el polèmic editorial, vaig adreçar-me a un responsable del correfoc i vaig destapar-ne l’autoria. L’home va quedar parat, perquè, francament, no s’ho esperava. Li vaig intentar justificar (em cal pensar que sense aconseguir-ho) aquesta micció fora de test en què vaig caure al seu dia... Personalment, en sincerar-me, em vaig sentir del tot alliberat: per una banda vaig tranquil·litzar la meva consciència de trapella que s’amaga rere un text sense signatura, mentre que per l’altra descarregava de la culpa un innocent, sobre el qual, fins aquell moment, havien recaigut totes les sospites... Per cert, tractant-se com es tractava de la colla de diables, tampoc dono per descartada la possibilitat que, en aquells moments d’indignació, més d’algun penjament dels grossos hauria emergit des del més pregon dels averns fins al local de l’Esbart Teatral de Castellar.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara