Hi ha ocasions en les quals l’acte de fer cua pot arribar a ser agradable i fins i tot divertit. Situem-nos, per exemple, fent cua per adquirir entrades per un d’aquells concerts que atrauen multituds de fans. Les maratonianes esperes al ras propicien les coneixences més inesperades i curioses, amb les que podem compartir-hi cançons, ballaruga i rialles. El que hauria de ser una simple cua, sovint acaba convertint-se en una festa. En aquest cas sembla que, per a molts, val la pena.
En l’actualitat, gràcies al sistema de demanar hora o cita prèvia ens estalviem moltes de les cues que, temps enrere, eren habituals. No és divertit, però és positiu.
L’altra cara de la moneda, és a dir, quan la cua és dilatada en l’espai i només podem omplir el temps d’espera fent veure que mirem el mòbil o comentant l’angoixa amb qui tenim davant o darrere, llavors fer cua no té res d’interessant. Dissortadament aquestes cues són les més abundants i freqüents.
Havíem fet cua puntualment als peatges de l’AP-7 per pagar i, ara que no paguem, la cua la fem de forma aleatòria simplement per circular-hi. Negatiu.
Alguns establiments, com poden ser certs supermercats, alleugen les inevitables cues de les hores punta regulant la quantitat de caixes de pagament obertes en funció de l’afluència de compradors. Normalment, l’espera és suportable si hi apliquem una mica d’aquella paciència que sempre tenim guardada a la recambra.
Ara bé, si posem el focus a les cues amb les quals ens obsequia o obliga a fer –això sí, molt amablement– la banca en general, banca que es contradiu de totes totes amb una publicitat que pretén fer-te soci d’un estrany paradís tot embolicat amb precioses històries, llavors la cosa s’agreuja. Dono fe que hi ha qui ha hagut de fer cua quatre vegades, quatre, per haver necessitat treure una quantitat de diners en efectiu per la finestreta. La primera cua va ser per treure aquests diners. La segona cua la va haver de fer al carrer, guardant torn en el caixer automàtic per actualitzar la llibreta, ja que el banc no t’ho fa en el moment de l’operació presencial. La tercera cua, un altre cop a la finestreta perquè es van esgotar en aquell moment totes les pàgines de la cartilla i calia fer-ne una de nova. I la quarta va fer-la una altra vegada al caixer del carrer per acabar de fer l’actualització que havia quedat interrompuda per manca d’espai a la cartilla i, novament, a la finestreta no li van anotar l’operació al lliurar-li la nova, amb el corresponent somriure d’orella a orella. Normal?
De vegades, però, penso que ens queixem per vici, i recordo els habitants d’aquelles poblacions que, estupefactes, han anat veient com la banca anava tancant sucursals i retirant els caixers automàtics dels seus carrers, cosa que obliga els seus “estimats” clients a fer costosos i de vegades llargs desplaçaments quan necessiten fer algun tràmit, o quan simplement volen disposar dels seus diners.
També penso que tota aquesta gent seria feliç si, almenys, pogués patir unes quantes de les nostres injuriades cues en un banc al seu poble, i estalviar-se unes excursions no exemptes de cues per les carreteres que menen cap a les oficines o caixers automàtics de poblacions circumdants.
Fer cua o no fer cua.
Aquesta és la qüestió.
