Neus Català
Neus Català. || J. MUNDET
03/05/2019
Neus Català, combatent de l’esperança
Enric Benavent

Les històries que coneixem de la vida als camps de concentració ens aporten moments de maldat i de bondat com dues cares de la mateixa moneda. 


El testimoni de Neus Català és un exemple clar de com davant de les situacions més adverses les persones tenim la possibilitat de decidir com les afrontem. Neus Català sempre va mantenir-se fidel als seus ideals republicans, que la van portar a l’exili l’any 1939. Va creuar la frontera francesa amb 182 nens orfes a causa dels bombardeigs de la guerra, com a responsable sanitària dels infants. Exiliada a França va continuar col·laborant amb la Resistència. Després de ser traïda, els nazis la van detenir i maltractar i l’any 1944 va ser deportada al camp de concentració de Ravensbrück. 


Empresonada al camp va procurar sempre mantenir l’esperança i donar sentit a aquella situació, jugant-se la vida moltes vegades. Intentava que entre les dones hi hagués sempre uns ànims aixecats, intentant distreure’s, mostrant afecte, organitzant vetllades per poder riure una mica i passar estones agradables. Va mantenir la lluita contra el sistema organitzant amb el sabotatge que van portar a terme les dones forçades a treballar en una fàbrica d’armament. 10 milions de bales, diverses bombes i armes van fallar gràcies a aquesta acció.  


Al llibre Un cel de plom s’explica com la nit de Nadal de 1944 les dones del camp van organitzar-se per construir un senzill pessebre, fet amb trossos de cartó. No calia ser creient per apreciar la sensibilitat especial que les dones tenien aquella nit. Enmig de l’indescriptible horror del camp van voler celebrar l’esperança d’un món millor. 


Em semblava tan potent aquest relat que, al Nadal del 2015, any d’homenatges a Neus Català a  tot el país, vaig decidir construir un pessebre que representés aquesta escena. Va resultar un pessebre contradictori. Era lleig, perquè èticament era deplorable. Malgrat això, l’escena que s’hi representava tenia una càrrega d’esperança fortíssima: unes dones presoneres en un camp de concentració superaven les seves diferències religioses i culturals per construir un petit pessebre la nit de Nadal.


Hi havia moments, mentre hi estava treballant, que em venien les llàgrimes als ulls. El mateix em va explicar la meva companya Carme Altayó, que va modelar les figures principals. Algunes persones també es van emocionar en contemplar-lo, d’altres aprofitaven l’escena per explicar als seus fills o filles el que estaven veient.... Un pessebre paradoxal, enmig del mal, el bé; enmig de la desesperació, l’esperança. L’ésser humà en totes les seves dimensions.


Sabia que a la meva filla li faria molta il·lusió conèixer la Neus Català i vaig fer el possible per poder-la visitar per explicar-li el que havíem fet. Amb una representació del Grup Pessebrista vam anar a Els Guiamets per regalar-li una fotografia del pessebre.
Va ser un moment de gran intensitat i emoció. 


La Neus, ja molt velleta, recordava aquella escena i ens deia amb un fil de veu que aquells homes eren molt dolents.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris