“L’esport no hauria de tenir gènere”

Són les cinc de la tarda i els termòmetres voregen els 40 graus al Joan Cortiella, però a Ana Hernández i Chari Márquez sembla que no els afecti la temperatura i es mouen amb total llibertat pel camp que les ha vist néixer. Amb només vint anys, totes dues juguen a l’elit del futbol: l’Ana ha fitxat pel filial de l’Inter de Milà i la Chari jugarà al CE Seagull a Segona Divisió.

Es diu últimament que els èxits del primer equip femení del FC Barcelona ha provocat un boom en el futbol femení, un aspecte, però, que no ha fet més que incrementar la línia ascendent de les últimes temporades en un esport que encara ha de créixer molt per poder normalitzar la categoria en tots  els aspectes.

La recerca per trobar nous ingressos de la maquinària del futbol modern, amb l’aparició de les cases d’apostes i la incursió de patrocinis potents en les grans lligues, ha aconseguit fer un gran salt qualitatiu a l’elit, amb l’arribada de diners extra a clubs i federacions. Malauradament, a la base encara se segueixen patint molts dels problemes i defectes d’anys enrere: falta d’efectius, infraestructures adients, qualitat formativa i pes dins dels clubs.

Històricament, el futbol femení no ha interessat els clubs locals i només ara, gràcies a l’arribada de subvencions i a la possibilitat d’obtenir més ingressos amb les jugadores, fa que tots s’hi vulguin apuntar. Eren l’últim mico d’aquest esport, però ara se les comença a cuidar per motius econòmics, tot i que no sempre es reverteixen les ajudes directament. Una mentalitat que hauria de canviar per fer efectiva una màxima igualtat real i garantir el progrés de la categoria femenina.
L’Ana, davantera, i la Chari, mig centre, han patit tot això d’ençà que van començar, amb quatre anys: “Vam jugar a la UE Castellar amb els equips dels nens fins als 12 anys. Ens va anar força bé perquè el nivell era superior en el masculí que en el femení i ens va servir per aprendre més”, explica l’Ana, que aquesta setmana s’ha incorporat a la disciplina de l’Inter de Milà, després de cinc temporades jugant a l’RCD Espanyol, on ha arribat a debutar al primer equip en la màxima categoria i ha estat una peça clau en l’atac del filial a Segona.

“Abans, que una nena jugués a futbol no estava ben vist i et deien que eres un nen, quan realment és tot igual i no hi ha diferències”, explica Márquez, mentre afegeix que “ara segueix passant però menys”.

“Avui se li dona més valor al futbol femení i ha pujat el nivell. Abans et trobaves entrenadors sense cap idea ni experiència en el món del futbol”, explica la mig centre, que creu que “mai s’arribarà a equiparar el futbol femení amb el masculí en res, ni en salaris ni en qualitat, ja que no s’hi destinen els mateixos recursos”. Hernández creu que “en homes hi ha molts més diners i aquest ‘boom’ del femení potser durarà uns anys més. S’ha de treballar per  poder equiparar els dos gèneres”.

Totes dues van destacar a casa fins a fer el salt, quan van separar els seus camins. L’Ana va consolidar-se a l’Espanyol i la Chari al Levante Las Planas, on ha estat fins aquesta temporada. La nerazzurri afirma que “l’oferta va arribar-me després del descens del primer equip i vaig valorar l’experiència que pot ser jugar a Itàlia”, mentre que la Chari va acceptar l’oferta del CE Seagull badaloní, un club completament femení que militarà a Segona.

“És difícil viure d’això. No tenim gaires perspectives de poder-ho fer. El futbol sempre és un complement en què tindran el nostre compromís, però no podem descuidar els nostres estudis”, coincideixen ambdues. L’Ana està preparant les oposicions per al cos dels Mossos d’Esquadra, mentre que la Chari estudia un grau superior d’administració i finances.

“Viure del futbol femení no et dona per retirar-te. Podem viure fins als trenta, però després t’has d’espavilar”, tornen a coincidir. Compaginar esport i estudis tampoc és fàcil, ja que juguen a escala nacional i han de viatjar constantment. Tot i això, l’Ana confessa que “el futbol ho és tot per a mi. És entrar al camp i oblidar-me de tot”, i la Chari ho referma afegint que “fas el que t’agrada i és una manera de desfogar-te del dia”.

“El futbol és el que ens agrada des que som petites, i intentarem arribar el més amunt possible”, admeten i animen totes les nenes a provar-ho. “No creiem que l’esport tingui gènere, l’ho hauria de tenir. Els esports són per a persones, no per a gèneres”, conclouen.