“Ja no hi ha defalliments com abans”

L’estiu sempre ha estat sinònim de ciclisme. Amb les grans lligues acabades i sense competicions importants –sempre que no coincideixi amb mundials de futbol o Jocs Olímpics– el mes de juliol és sinònim de Tour de França, en aquelles llargues tardes en què noms com el Galibier, el Tourmalet, la Casse Déserte de l’Izoard o els Camps Elisis tornen a sonar en l’actualitat. Però el ciclisme és més que ‘la Grande Boucle’,  és un esport professional dels més durs que existeixen, que no sempre està ben reconegut i que amaga moltes més coses que les que generalment els mitjans ens parlen.

El castellarenc Ginés Salmerón va conèixer aquest món des de dins, després d’haver estat professional durant cinc temporades a finals dels 90, en què va participar en les tres grans en equips com el Saeco o el Vitalicio. Gregari de luxe de noms com Mario Cipollini, Óscar Freire, Ivan Gotti, Andrea Ferrigato o Daniel Clavero, va compartir carreteres amb mítics com Alex Zülle, Laurent Jalabert, Marco Pantani, Jan Ullrich, Lance Armstrong o Abraham Olano, entre molts d’altres.“En el ciclisme vius moltes experiències amb el teu equip, ja que era una petita família”, afirma Salmerón, especialista en la mitja muntanya i en les proves d’inici de temporada, en què durant els anys en actiu va destacar en La Marseillaise, l’Étoile de Bessèges, la Volta a la Comunitat Valenciana, la Vuelta a Múrcia o l’Euskal Herriko Itzulia –Volta a Euskadi– en què va guanyar la muntanya en l’edició del 1997, en una edició en què el suís Zülle va ser campió amb Jalabert i Pantani al podi. La victòria en l’etapa reina de la Vuelta a Andalusia (1997) va ser un altre dels resultats destacats i que li van garantir la presència en curses més importants, en què gairebé sempre aconseguia estar entre els 10 primers.

Sovint, però, el seu paper va ser el de gregari de grans líders, a qui va acompanyar al Tour (1999), Giro d’Italia (99) i Vuelta (97 i 2000). “Cadascú té unes condicions. Hi ha ciclistes que podrien donar més resultats, però no ho poden fer per haver d’estar en el costat menys maco de l’esport: el gregari. Hi ha molts tipus, ja que al final és una feina a nivell professional amb una nòmina. Tens unes ordres i has d’obeir-les. Si no formes part del joc vas al carrer”, admet el ciclista, que va tenir una carrera esportiva més aviat curta: “Ara, havent madurat, penses més les coses i les analitzes. Crec que vaig deixar la competició en el meu millor moment”, explica el ciclista, que va retirar-se amb només 28 anys, després d’haver debutat en el potent Saeco de Il Bello, passat pel Vitalicio i acabar en el Jazztel-Costa de Almería, en què la no renovació a finals del 2000 va portar-lo a signar per un equip portuguès  que mai va existir com a tal. “El ciclisme ara és molt diferent. Un líder que és capaç de guanyar grans proves es recicla quan ja té una edat i es dedica a ensenyar els joves i a ajudar els nous líders. Si ara comencés de nou, sabent això, ho faria tot de manera diferent”, admet el castellarenc.

Cromos del ciclista en les temporades 1996 amb el Saeco, i 1998 i 99 amb el Vitalicio. || CEDIDES

Professionalment desconnectat del món del ciclisme, més enllà de la pràctica que fa amb els seus amics, és fàcil trobar-se’l per la carretera pedalant per plaer. “El món professional depèn de com el vulguis enfocar i fins on estiguis disposat a arribar. És una feina. Ara mateix els watts són una de les coses que més controlada està i tothom sap més o menys la capacitat dels rivals, fent-ho tot més previsible. Abans, no sabies com estava la resta i el factor sorpresa estava molt present. Ara ja no hi ha defalliments com abans, que capgiraven per complet les classificacions”, remarca l’ex del Vitalicio, mentre assenyala que una de les coses que ha canviat molt és l’edat d’inici: “Abans arribaves al món professional amb 24 anys i ho veies tot diferent, ara es busca el talent des d’abans dels 20 i si arribes amb 22 al pilot professional, ja gairebé ets vell”, en al·lusió a joves com l’eslovè Tadej Pogacar, que amb només 21 anys va guanyar el Tour del 2020 i que si no passa res serà el guanyador aquest diumenge de l’edició 2021.

Ara mateix arribar al professionalisme en qualsevol esport no és fàcil: “Abans no costava tant fer-te ciclista, ja que la major part de les despeses te les pagaven. Ara, gairebé no hi ha cap ajuda externa. A més, Espanya ja no és la potència ciclista d’anys enrere, en què destacava l’ONCE, el Banesto, el Vitalicio, etc.” i creu que ara mateix, “quan ets nen has de ser nen i fer el que t’agradi. Quan s’escull un esport posteriorment t’hi has de disciplinar molt i tenir les idees molt clares”, afirma  el ciclista que estant en actiu va participar en les tres grans. “Només vaig poder acabar el Giro per diferents motius, com caigudes o lesions. Vaig fer el Giro i el Tour el mateix any sense descans i va ser una tortura. Quan va venir el primer dia de mitja muntanya i mal temps, vaig haver d’abandonar”, recorda.

El Tour és la volta més mítica de totes, però explica que “les endureixen els corredors. Els premis són més elevats, però no vol dir que sigui la més dura. Al Tour vaig fer mitjanes de velocitat de 50-55 km/h. Hi ha hagut Giros i Vueltas pitjors, però que els corredors anaven més tranquils”. Salmerón sentencia que “igualant les tres grans en interessos, no sé quina d’elles seria més maca”. Les bicicletes són per a l’estiu, com deia Fernando Fernán-Gómez?