Quan no calen les paraules

Kulunka Teatro va deixar sense paraules el públic que va aplaudir la proposta Solitudes a l'Auditori Municipal, aquest dissabte. La companyia basca s'arrisca de nou, sota la batuta d'Iñaki Rikarte, amb una obra sense text - també se'n va sortir amb un projecte anterior titulat André y Dorine -. Un cop paït el muntatge, trobem encertats i merescuts els Premis Max 2018 que se li han concedit, un com a millor Espectacle de Teatre i millor Composició (música original de Luís Miguel Cobos). La dificultat afegida de proposar una obra que no utilitza la paraula en cap moment, posa de relleu la voluntat d'arribar al cor de tothom utilitzant altres camins i la converteixen en una petita joia, del tot recomanable.

Solitudes és un teatre de màscares, un gènere que al nostre país no és habitual en el teatre per a adults. Aquestes màscares, sobre la pell de tres magnífics actors com són Garbiñe Insausti (que també és la creadora de les màscares), José Dault i Edu Cárcamo, expliquen la història d'un ancià que té com a principal il·lusió jugar a les cartes amb la seva dona. Quan ella mor sobtadament, l'ancià es queda sense l'altra meitat, literalment, per seguir jugant a les cartes. El seu fill, la seva neta, intentaran atendre l'ancià, ell intentarà reclamar aquesta voluntat de seguir jugant la partida de cartes, però no s'entendran. El que l'ancià demana és una companyia per jugar a les cartes i, d'esma, sortirà al carrer a buscar-la. L'única companya que acabarà fent-li de contrincant de partida serà una prostituta. Quan el fill descobreix la prostituta a casa de l'avi, s'esdevindran tota una sèrie de conseqüències que ja no tindran marxa enrere. Com una metàfora de les opcions que prenem a la vida mateixa, i les seves inevitables conseqüències.

I és que l'obra n'està plena, de metàfores, i cada el element que intervé a l'escenari és important. La música, que sempre apareix en el punt just per entregar-se a la història i crear l'atmosfera adequada, és un element sense dubte essencial per acabar d'entendre l'obra. Això sí, Kulunka Teatro defuig dels dramatismes, no ha volgut fer en cap moment una obra trista, encara que en el fons parla del que suposa fer-se vell, quedar-se sol. Però en comptes de recrear-se en aquesta inevitable realitat, per explicar la història de l'ancià esculls elements humoristics, que en alguns moments s'assemblen a petits gags i diàlegs trets de l'absurd, i fa riure l'audiència, i fa sentir-la còmplice dels personatges. Amb una sensibilitat extrema, arriba a l'espectador d'una manera fàcil i del tot entenedora.

Solitudes també es planteja què és tenir cura dels vells? És dur a terme l'acció bàsica de treure'ls la pols de casa, donar-los menjar, vestir-los amb roba neta o és una cosa que va per altres camins, a vegades, difícils d'endevinar? En aquest sentit, l'ancià se sent desvalgut, incomprès, incapaç de fer entendre als familiars els seus desitjos. Sol. Al mateix temps, el fill també se sent incapaç d'entendre els desitjos de la seva filla, i també viu en solitud aquesta realitat en la que segueix atrapat. La filla, la més jove, també és alhora una solitària peça que completa el nucli familiar.

Un cop vist el muntage Solitudes, en tota la seva dimensió, l'espectador pot veure's reflectit en primera persona en aquell ancià que ha viscut durant una estona a l'escenari. Justament, aquest sigui el gran llegat que ens regala l'obra, quan s'acaba. Que no arriba a cap final, perquè el final el seguim portant nosaltres a sobre, mentre els anys passen, i ens fem vells, i a vegades ens imaginem com serem i què voldrem. Sabrem explicar-ho als qui ens precedeixen? Sabran ells entendre què necessitem, en el sentit més ampli de la paraula?