El servei municipal té exposats aquests dies diversos llibres del poeta, mort recentment
El fons de la Biblioteca Municipal Antoni Tort compta amb diversos llibres de poesia de Joan Margarit, poeta i arquitecte que va morir el 16 de febrer passat.
De l’any 1995, la biblioteca disposa del poemari Aiguaforts, de l’editorial Columna. De Proa, Càlcul d’estructures de l’any 2005. Des d’on tornar a estimar, també de Proa, de l’any 2015. El passat i la joia: homenatge a Heròdot, de l’any 1982, publicat per Eumo.
De La Magrana, La dona del navegant, de l’any 1987. De l’any 1992, editat per Columna, Les Veus de l’experiència: antologia de la poesia catalana actual. I de Proa, de l’any 1986, Mar d’hivern. Misteriosament feliç, de Proa, de l’any 2008. Del 2013, Poemes d’amor, de l’editorial Proa. L’any 2006, Poesia amorosa completa: 1980-2000 (Proa).
Un dels llibres més destacats que podem trobar a la biblioteca és, sense dubte, Joana, volum editat per Proa l’any 2008 i dedicat, emotivament, a la seva filla afectada de la síndrome de Rubinstein-Taybi, i que va morir jove. De fet, a Margarit també se li va morir una altra filla, l’Anna, quan era tan sols un nadó. “Un poema no resoldrà res, però et pot donar un bocí de consol”, va dir Margarit durant una entrevista.
'Joan Margarit, la veu interior'
De Jordi Jové, filòleg i corrector castellarenc
El 16 de febrer passat va morir Joan Margarit i Consarnau, arquitecte de professió però amb una prolífica obra poètica publicada i, sens dubte, una de les grans veus de la literatura catalana contemporània.
Margarit va néixer a Sanaüja (a la Segarra), l’11 de maig del 1938 i ha mort a Sant Just Desvern, Baix Llobregat, a l’edat de 83 anys.
S’inicià en el món de les lletres amb la publicació de poemaris escrits en castellà, com Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979), a més de fer traduccions d’alguns dels poetes catalans que ell admirava, com Miquel Martí i Pol, del qual va traduir l’obra Estimada Marta, o Gabriel Ferrater, amb Poema inacabat.
A partir del 1981, amb els llibres L’ombra de l’altre mar i Vell malentès, va començar a conrear la poesia en català, segons ell i entre altres motius, per aprofundir en la recerca de les seves arrels.
Des d’aleshores va publicar un bon nombre d’obres en la nostra llengua, sovint en versió bilingüe, com ara Cants d’Hekatònim de Tifundis (1982, premis Miquel de Palol 1981 i Serra d’Or 1982), L’illa del tresor (1985, flor natural dels Jocs Florals de Barcelona), Mar d’hivern (1986, premi Carles Riba 1985), La dona del navegant (1987, premi Crítica Serra d’Or), Càlcul d’estructures (2005, premi Crítica Serra d’Or 2006), Casa de Misericòrdia (2007, premis de la Crítica, Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2008, Nacional de poesia del Ministeri de Cultura 2008 i Rosalía de Castro del Pen Club (2008), o Un hivern fascinant (2017).
Margarit aprofundeix en els grans temes de la literatura com la fugacitat del temps, la mort, l’amor i l’existència, i ho fa a través de versos de caràcter reflexiu, plens de simbologia i de records, amb una premissa essencial: la veritat. I és que, tal com ell mateix va afirmar, “la poesia ha de ser veritat”.
I m’atreviria a afirmar que aquest ha estat un dels aspectes que ha permès al poeta connectar amb el lector, amb una poesia honesta però de vegades dura, a través de la qual reflexiona sobre les llums i les ombres de la vida, la vida de tots nosaltres
