Alfons Borrell
Alfons Borrell
07/10/2020 Cultura
L’equilibri formal i de color de l’Alfons Borrell

El pintor castellarenc Domènec Triviño glossa la figura  d'Alfons Borrell, el destacat pintor sabadellenc mort dimarts passat amb 89 anys

Domènec Triviño

L’any 1979, quan no feia ni un any que havia establert la meva residència a Castellar del Vallès, es produeix la primera trobada amb l’obra d’un dels pintors que més ha influït en la meva obra i també en la meva visió de la pintura.

 

Estem a la sala de l’Ateneu Castellarenc i penja les seves obres un artista, aleshores,  desconegut per a mi, però que aviat formarà part dels meus imprescindibles.

 

Si connectes amb algú, sigui artista o no, sovint no saps el secret d’aquest llaç o cordó umbilical que potser mai més es tallarà. Connectes i prou.

L’Alfons Borrell va ser una d’aquestes persones. Està clar que és amb la seva pintura amb la qual, en un instant màgic però real, hi veus una veritat tan difícil de trobar en moltes obres artístiques. I, com aferrat a aquesta visió, te n’adones de la bondat i sinceritat de la má que l’ha fet possible. Ja t’hi veus vinculat per sempre més.

 

Amb aquest escrit, no és la meva intenció analitzar i parlar abastament de l’obra d’en Borrell, que prou ho han fet els que han estat més a prop seu i era el seu ofici, i reconec que segurament no sabria fer-ho tan acuradament com al llarg dels anys van apropar-se en Francesc Cutxet, Arnau Puig, Victoria  Combalía, Perejaume, Joaquim Sala-Sanahuja, Francesc Miralles  o Georges Raillard entre molts altres, sinó parlar sincerament de la meva relació amb l’Alfons.

 

L’Alfons, si es vol, era un home normal en l’aspecte i el tracte, però amb una fortalesa demostrada en tota la seva obra, que va passar de la figuració dels anys cinquanta a l’abstracció i que ja mai més la va abandonar. En un món on primen les novetats, no era fàcil mantenir-se ferm i combinar colors i geometries.

 

Joan Brossa, en el seu text de presentació del pintor per la seva primera exposició en la qual seria la seva galeria, la Joan Prats, deia l'any 1979 que "no solament cap a la poesia se n'hi va la llengua".

 

El 1993 em convida al seu taller i dona un cop d'ull a unes obres meves incipients i li veig la lleialtat de deixar que cadascú busqui el seu camí. En aquella ocasió m'explica i m'ensenya la maqueta del que poc després seria el llibre Trasllat, fruit de la col·laboració amb Joan Brossa.

 

 

Obra d'Alfons Borrell

Obra d'Alfons Borrell

 

Després, ens hem trobat en diverses ocasions, sempre relacionades amb la pintura. També ho vam fer a una sala on exposava a Matadepera i on poc després jo hi penjaria obres meves en companyia d'uns amics triats pel, malauradament desaparegut massa aviat, Fidel Balaguer.

 

Borrell en els seus paisatges latents, en les seves obres d'una absoluta nuesa, que no buit, ens mostra com només amb color i composició (dins d'un ordre) estableix la seva obra. L'artista que va deixar la figuració molt aviat per no abandonar mai més l'abstracció, deixa una obra en la qual hauria volgut llençar-se dins del color monocrom de la tela, com si fos el mar.

 

Potser quan veiem el blau del mar i tots els altres colors de la seva restringida paleta ens sembli veure un Alfons Borrell de color blau, taronja, verd i fins i tot negre, caminant cap a nosaltres. I en aquell moment ell seria feliç, ja que, com ell havia dit en moltes ocasions: "vull ser color, vull ser pintura".

 

Un mestre.

Comparteix
M'agrada
Comentaris