L'actriu protagonitza ‘Un tret al cap’, una obra que es podrà veure aquest divendres, a l'Auditori Municipal
Juntament amb Vicky Luengo i Imma Colomer, Emma Vilarasau protagonitza ‘Un tret al cap’, una obra escrita i dirigida per Pau Miró que es podrà veure aquest divendres, a les 21 hores, a l’Auditori Municipal Miquel Pont. Les entrades ja estan exhaurides.
Entrevista a Emma Vilarasau, actriu
· Què planteja, ‘Un tret al cap’?
És un text que parla sobre l’actualitat del periodisme, de com a partir de les crisi, la informació que ens afecta molt a tots s’ha vist mancada de rigorositat. També parla del canvi generacional, parla de la malaltia, de l’ambició, és un text molt intel·ligent i fàcil d’entendre.
· Pau Miró dirigeix i escriu el text?
Sí, Miró manté un joc amb l’espectador, que en alguns moments no sabrà si anem endarrere o endavant, perquè hi ha flashback. El Pau sap molt bé perquè ha escrit l’obra, què vol aconseguir i com vol aconseguir-ho. A ell li agrada molt dirigir els seus propis textos i jo crec que ha encertat molt el to. Sap parlar de moltes coses amb aparent simplicitat.
· Quan va escriure l’obra, el Pau ja va pensar en vosaltres?
A mi sí que em va trucar, em va dir que estava escrivint una obra i que volia que jo la representés, i vaig acceptar encantada. L’Imma Colomer es va incorporar una mica més tard, i amb la Mar Ulldemolins també hi va pensar de seguida. El seu personatge, ara el fa la Vicky Luengo.
· Com ha anat, el treball de totes tres actrius?
Ha estat molt agradable. Amb l’Imma feia molts anys que no ens trobàvem a escena i ha estat una retrobada magnífica. T’adones que, al cap dels anys, hi ha tota una experiència acumulada que no hi era en aquell moment, també hi ha una serenor. Som actrius que ens arrisquem amb la proposta del director i ens posem a les seves mans, fent el que ens demani. Amb la Mar, havíem treballat a la televisió. Ella és una actriu entregada, obstinada, tossuda i treballadora. Amb la Vicky no hem treballat tant juntes, s’ho ha hagut de treballar més sola perquè s’ha incorporat més tard.
· ‘Un tret al cap’ és una obra feminista?
No fa cap discurs feminista, però sí que és feminista per la obvietat que els personatges són dones professionals, cap d’elles no ha tingut fills, són dones que parlen de coses universals, no del món femení i prou. Parlen de la feina, de la salut, de les relacions,les dues germanes que hi apareixen són molt independents. No hi ha sentimentalisme ni carrincloneria.
· Hi ha una voluntat de denúncia?
Sí, i tant. Hi ha denúncia de la precarietat del periodisme. La crisi va justificar l’acomiadament de molta gent i , ara, la informació és més precària. Ja no hi ha corresponsals a tot arreu, es paga molt poc per article, la informació no es comprova abans de donar-se perquè no hi ha gent que pugui comprovar-la, i quan s’ha dit una cosa que no era veritat ja s’ha difós i és massa tard. També hi ha denúncia del fet que, a vegades, ho sacrifiques tot per la feina i, amb l’edat, t’adones que hi ha coses importants que has abandonat pel camí. I també es denuncia una generació que puja considerant que l’anterior és un tap, gent que ha acabat la universitat i que treballa de cambrer.
· Pel públic, aquesta obra pot arribar a ser incòmode?
Doncs sí que és cert que alguns periodistes que han vist l’obra ens han dit, ostres! I per ells ha pogut incomodar. És una obra bastant realista i crua. Però hi ha coratge, enfrontant les coses sense un embolcall dolç. El teatre no pot ser un espai de complaença. Ha de ser un lloc on vegis allò que no vols veure habitualment. Fins i tot en algunes comèdies de gaudi hi ha aquesta voluntat punxant, i és que amb la ironia i l’humor es poden dir moltíssimes coses. El que no té sentit és fer un teatre per passar l’estona que no confronti res, que no posi en perill res, que no digui, que no qüestioni. Gastar-te els diners d’una entrada perquè et vinguin a afalagar trobo que no té massa sentit.
· En quins projectes estàs immersa ara?
D’aquí a 4 setmanes marxo a Madrid a fer El sueño de la vida, una obra que Lorca va deixar inacabada i que ha acabat l’Alberto Conejero. Dirigida per Lluís Pasqual, s’havia de fer al Teatre Lliure amb coproducció del Teatre Espanyol, però com que ha dimitit no es farà, cosa que em sap molt de greu. Pel Teatre Grec tinc una obra que dirigeix la Sílvia Munt, és Casa de nines, segona part, quan la Nora torna a casa molts anys després.
Aquí pots escoltar l'entrevista que Ràdio Castellar va fer a l'Emma Vilarasau:
