“El públic es trobarà dintre del concert”

Marc Parrot, músic

· Oferireu un concert innovador?
Sobretot, perquè és un format poc convencioanl, que ja està plantejat com un concert de molta proximitat. L’espai no és ortodox, és una iurta, i això ens ha fet qüestionar moltes coses de fons a l’hora de pensar el guió de l’espectacle. Qui s’esperi un concert en ús no és el que trobarà.

· On s’asseurà, el públic?
Es trobarà immers a dintre del concert. El que suggereix l’espai és que estem convidant l’espectador a l’escenari. El format rodó, de 360°, fa que prengui molta consciència del que està passant, i de les emocions que té la gent que està veient l’espectacle des de l’altre costat, perquè es veuen els uns als altres. És una experiència molt emocional.

· Quina relació establiu músics i públic?
Una relació molt diferent de l’habitual. Nosaltres no portem monitors, sentim exactament el mateix que sent el públic. És una sensació, per als músics, molt agradable perquè estàs controlant en tot moment el teu so i volum, la teva dinàmica. En un escenari convencional, algú des de fora ho està mesclant.

· Qui t’acompanya a l’escenari?
M’acompanyen dos músics més. Tots tres fem de tot. El Lluís Cartes toca el baix, la bateria, guitarra, fa veus i percussions. La Laia Vallès toca els teclats, fa veus i percussions. I jo, faig guitarres i veus, i també alguna percussió. El concert té molt registre, hi ha moments íntims i petits i d’altres explosius. Els canvis d’instruments ens permeten aquesta amplitud de registres.

· Per què has titulat el disc amb la paraula ‘Refugi’?
‘Refugi’ és un nom suggerent i prou obert perquè jo hi hagi trobat el seu sentit i perquè tothom hi trobi també el seu. La paraula ‘refugi’ sempre ens remet a idees confortables, és un espai on les cançons poden voler i oferir tot el seu potencial.

· I què hi trobarem, a dintre d’aquest refugi?
Hi trobarem un registre molt ampli de les diferents maneres que he tingut de fer cançons. Anem passant pel repertori de diferents discos que ja he publicat. Escènicament, l’espectacle és molt potent, i musicalment, resulta molt contrastat. El fil conductor és la veu i el joc.

· Són importants, les lletres de les cançons que presenteu?
Molt, són la base de l’atractiu de la història que estic explicant. Començo obrint  amb ‘Fruit verd’, segueixo amb ‘Misteriosament feliç’, que parla d’aquesta moments que, d’improvist, et fan sentir bé, parla de la consciència. També incloc ‘Química’, un tema que parla de l’amor que ha d’existir, de l’amor que a vegades pot començar abans que l’amor en si. També hi ha la cançó ‘Cinc caps’, una lletra molt surrealista que explica una manera de ser. Després, escoltareu ‘Terriblement blanc’, una cançó molt poètica que parla de la sensació del color blanc. A ‘Refugi de re’ parlo d’una passió amorosa intermitent i una mica malaltissa, i la lletra de ‘Jo vaig llançar la bomba’ parla de la necessitat de reconfigurar i trencar amb coses que han passat en un moment de la vida. Aquest tema serà un trencament de tot el que s’ha presentat fins aquell moment a l’espectacle. No totes les coses que succeiran al concert seran a dintre de la iurta, n’hi haurà també a fora... i no avanço més per no fer spoiler, he he.

· La direcció escènica ha anat a càrrec de Los Galindos, quin paper hi han jugat, aquest cop?
Han estat una peça clau. Ells van inspirar-me en l’espectacle i el disc. Els vaig demanar la seva complicitat perquè ells tenen molt domini de l’escena. Ens aportaven una visió molt diferent. El concert no té res del típic guió de concert de rock o cançó. En el domini del moviment que tenen, ens han ajudat a traçar tot el discurs i contrastos que fan que llueixin les cançons. El Marcel també ha afegit algun número que ja veureu, ja. El disseny de les llums l’ha fet la Sylvia Kuchinow, que té una manera molt especial d’entendre la il·luminació. Oferirem una sessió doble, una a la tarda i l’altra a la nit, perquè al concert només hi caben 90 persones cada vegada. I per això, normalment, doblem sessió musical.