La dona d’aigua i el falciot

Divendres, en una Centraleta plena de gom a gom, Josep Lluís Badal i Alba Fuentes van desplegar la seva màgia: l’una, conduint la conversa per viaranys suaus, amb una profunditat com de gorg i dona d’aigua; l’altre, embadalint el personal, com ja és costum.

El motiu eren els dos nous llibres de Badal, ‘Xirp’ i ‘La branca més alta de la melancolia’, “dues cares d’una mateixa moneda”, com els va definir Fuentes, pels paral·lelismes de tots dos, tant temàtics com estilístics. Dos diàlegs amb el món que diuen el mateix amb paraules diferents.

“Què és per a tu el llenguatge universal?”, va començar Fuentes. “Tots el parlem”, va continuar Badal amb el gest savi i contemplatiu del verderol de la portada de ‘Xirp’, “vibrem amb el tot i, en canvi, ens exiliem”. L’art ens permet acostar-nos a aquest llenguatge universal, ens permet tornar a casa. “Encara que no té finalitat”, va seguir reflexionant el mestre, “quan la té, deixa de ser art. A l’hora d’escriure, no hem de ser del tot racionals, hem de deixar-nos portar per la intuïció”.

Fuentes també tenia preguntes de caire més tècnic, com ara si Badal considerava que el que escrivia era més poesia que narrativa o a la inversa. Badal no creu que hi hagi diferències entre els dos gèneres: ha llegit narracions més poètiques que un sonet. “La poesia és en el ritme, ens comuniquem amb el ritme quan li donem copets a algú que volem animar, quan taral·legem a un nadó perquè s’adormi”.

Per si no quedava clar llegint-lo i escoltant-lo, Badal es considera part de la raça dels melancòlics (“hi ha un poeta que diu que els melancòlics han d’agafar la seva melancolia i fer-ne alguna cosa física, com un poema o una cançó”) i viu el món com un nen, descobrint el que l’envolta observant, olorant, palpant. “De vegades”, va continuar el mestre mentre parlava del seu interès pels animals, “em quedo quiet a la muntanya per observar-los. Els animals deuen dir, ‘Mira, un cadàver’, i se m’acosten. Les vaques et miren amb aquell ull com un llac ple de bondat. Tenen tot el temps del món”.
L’última pregunta és un joc: “Què preferiries, deixar d’escriure o deixar de llegir per sempre?”. Badal no s’ho pensa gaire: “Deixar d’escriure. Llegir amb calma és una meditació. Si només escrivís, no rebria el que em dona la gent que en sap més que jo”. 

“L’art serveix per dir el que no podem dir amb paraules. L’artista no sent més que els altres, però pot fer que els altres (els que el llegeixin, el mirin, l’escoltin) sentin aquesta unió”, va dir el mestre en un punt de la conversa. Segurament tots, fins i tot els més descreguts, vam sentir aquesta comunió amb el món. Perquè Badal és lliure com un ocell, i escriu lliure, com els falciots, entre els núvols; només ens queda esperar que torni aviat a terra a fer-se un altre niu de literatura.