Parlar d’una mare no és gens fàcil, i més si és una de les autores catalanes més populars i prolífiques del segle passat, i més encara, si ja no hi és. Però si les paraules venen d’una de les plomes més mediàtiques, estimades i respectades del país de les últimes dècades, és garantia d’un retrat acurat, a voltes àcid, a voltes emotiu i pretesament sincer. Paraula de Sergi Pàmies.
L’Aula d’Extensió Universitària de Castellar es va sumar, dijous passat, a la celebració del centenari del naixement de Teresa Pàmies. Per fer-ho, de la mà del president de l’entitat Anton Carbonell, i en format d’entrevista, Sergi Pàmies va pujar dalt de l’escenari de l’Auditori, per parlar a cor obert de la trajectòria vital i literària de la seva mare.
La Teresa va ser una jove revolucionària, comunista convençuda, feminista avançada als seus temps, autodidacta, valenta i viatgera. “Va aprendre anglès amb les cançons de Frank Sinatra”, va recordar amb nostàlgia Sergi Pàmies. Tal com va revelar el convidat, l’autora va posar rumb a Mèxic durant la Guerra Civil. Va ser una exili que va acaronar el partit comunista, perquè a banda d’activista “la Teresa va portar una doble vida a Mèxic, era una missió del partit”. Aquesta nova identitat, forjada del no-res, li va permetre estudiar Periodisme a la universitat. A Amèrica del Sud, amb una nova vida plena d’oportunitats, va ser mare però també va començar esculpir una veu pròpia com a periodista i escriptora. Un cop va acabar la Segona Guerra Mundial, la Teresa va tornar a Europa i es va instal·lar a Praga, ciutat que la va enlluernar i en què va viure una dècada. Amor, família, revolució i literatura. De tot plegat, en va fer bandera al cor d’Europa. Justament, “el llibre que la va convertir en un referent d’una gran cultura incipient, de la implosió del català”, va ser Testament a Praga. “És un llibre fundacional, el més important de la seva carrera, que li dona gran independència”, va reconèixer Sergi Pàmies.
Amb un premi Josep Pla a la butxaca per Testament a Praga, el 1970, Pàmies torna a Barcelona després de passar per París. La seva literatura esdevé popular, i no pretén fer una literatura exquisida sinó agradar els lectors. Ara bé, el periodisme “li dona estabilitat econòmica i visibilitat”. Amant dels sermons, d’opinar per incidir als mitjans, la Teresa transforma cada trajecte vital en un llibre, perquè té vocació de cronista d’una època però també de la seva vida. Per tant trobem llibres dels seus viatges, sobre ser filla, ser mare i ser àvia, de l’ofici de viure i de retre comptes als que ja no hi són. I d’alguna manera, Sergi Pàmies, va reivindicar i homenatjar a L’Aula la figura de l’escriptora però sobretot de la mare, que després d’una vida com la que es canten als boleros va refer i cuidar el niu a la Barcelona que la va despertar.
Recupera la conferència de Sergi Pàmies a L'Aula:
