L’Auditori Miquel Pont es va omplir per veure l’obra de Lucía Carballal
Amb el sold out penjat des de feia setmanes, l’Auditori Municipal Miquel Pont es va omplir amb l’obra Les Bàrbares de Lucía Carballal. Dirigida per David Selvas, la comèdia reuneix sobre l’escenari a les televisives María Pujalte, Cristina Plazas, Francesca Piñón i la veu i música de Berta Gratacós.
L’obra, on tres amigues que superen la seixantena es reuneixen com a última voluntat d’una amiga desapareguda fa uns mesos, reflexiona en clau feminista sobre el paper de la dona a la societat durant les últimes dècades.
Una comèdia que, a través del vellut vermell de l’escenari, ens endinsa la vida tan diferent de les tres protagonistes: des de la Carme (Plazas), l’arquitecta amb una vida independent i bolcada del tot la seva carrera professional, passant per la Susi (Pujalte), una mestressa amb una bona posició econòmica, despreocupada de l’educació dels seus fills, i l’Encarna (Piñón), una àvia atabalada dedicada plenament als seus nets. Un ventall de vides que es posen en dubte després que l’amiga absent els proposi la reflexió -amb 100.000 euros pel mig- dels seus anys de vida.
Vides que, inicialment, són perfectes i que es posen en qüestió per a totes tres quan cauen en el seu subconscient per sacsejar els seus sentiments i mostrar que la perfecció assumida no és tal.
Carballal aconsegueix explicar les seves vides i les diferents maneres de viure-les recorrent a tot un ventall d’anècdotes, i tot això, envoltat del record de l’amiga desapareguda, que fa aparicions en format musical de la mà de Gratacós.
La música versiona, entre d’altres, diversos èxits de Jeanette, Julio Iglesias, Mari Trini o Marisol, entre d’altres, sobre una base actual que omple l’espai en format electrònic i chill out i fa animar a l’espectador en alguns dels moments més tensos de l’actuació.
Una actuació ben tancada gràcies a l’actuació de tres actrius que es mengen l’escenari amb el seu savoir faire i la química que existeix entre elles, però on es troba a faltar quelcom més que tres monòlegs creuats, sense una conclusió o un al·legat final més clar.
