Aina Huguet: "Posem paraules al que es va silenciar"

‘Rastres d’Argelers’, d’Aina Huguet, es presenta dissabte en doble sessió,  a les 18 i 20.30 h, a la Sala de Petit Format de l’Ateneu. Teatre Maldà  homenatja els refugiats de la Guerra Civil en el camí als camps de concentració francesos. Parlem amb la seva autora, directora i actriu, Aina Huguet.

· Per què vas tenir la necessitat d’escriure aquesta obra?
Jo vaig fer un viatge a la Catalunya Nord, en concret, a Argelers. Estava llegint sobre els camps de concentració i de refugiats que s’hi van instal·lar, arran de l’exili republicà. Quan vaig arribar allà, vaig veure que no en quedava cap rastre, d’aquesta història. Ara mateix, la platja d’Argelers és megaturística al sud de França, no queda ni un pam de sorra que no estigui ocupat per una tovallola i un banyista, no hi ha cap rastre. Això em va despertar la inquietud, el neguit de constatar com els estats guanyadors d’una guerra poden esborrar la història dels vençuts.

· I vas decidir reconvertir-ho en obra de teatre?
El punt de partida va ser el viatge. Després, vaig començar a llegir més sobre el tema i em vaig adonar que allò que havia passat allà era una autèntica barbàrie, formava part de la nostra història i a mi se m’havia explicat molt poc, era una part desconeguda. Vaig tenir la necessitat de donar veu a aquesta gent que s’havia esborrat del mapa, que s’havia silenciat amb el pas del temps.

· Què narra, la història de ‘Rastres d’Argelers’?
Se situa al present. Dues germanes, arran de la mort de l’àvia, descobreixen un diari vell. I el llegeixen, i en la lectura d’aquest diari l’obra fa un flashback al passat i ens n’anem al camp de concentració d’Argelers, cap al mes de gener i febrer de l’any 1939, en ple hivern. Allà hi arriben dues dones, que d’entrada no es coneixen de res. I al llarg de l’obra aniran travant una relació profunda, amb els seus alts i baixos. Són unes dones recluses que es troben al camp, l’obra tracta d’això.

· És una obra de text o més aviat gestual?
És una obra molt plàstica. La base és el text, textos reals, tant escrits com orals. El que hi ha de ficció és la trama argumental però tot allò que s’hi explica que passa als refugiats és real, hi ha una explicació molt documental. Però també hi ha escenes dramàtiques entre les dues dones, i moments que estan expressats corporalment, o veus en off o efectes sonors. I és que en un camp de refugiats hi ha sensacions molt bàsiques, com la gana, el fred, la picor dels polls, i això està explicat amb molt gest, que et transporta molt a la platja desolada.

· És la primera vegada que fas una obra amb contingut històric?
D’aquesta manera és la primera incursió, sí. Havia fet alguns espectacles poeticomusicals. Per exemple, un de Màrius Torres, en què inevitablement parlava de Guerra Civil. Rastres d’Argelers és la meva primera obra teatral. Protagonitzada, a Castellar, per Anna Bertran i per mi mateixa. El procés de formació de l’obra va ser: primer, tenir el neguit, després llegir molt per expressar-ho a través d’una obra de teatre. No va ser al revés, que jo busqués un tema per una obra. El motor intern va ser molt fort.  Ara sento que si creo un altre espectacle, per a mi, ha de tenir un sentit bastant profund, ha de voler dir alguna cosa. I la memòria històrica m’interessa bastant.

· Com ha rebut l’obra, el públic?
Doncs mira, justament, el que m’ha impactat més de l’obra és que, un cop finalitzada cadascuna de les representacions, hi ha gent del públic que es queda i diu “gràcies per  explicar  això, gràcies per dir-ho així”. I m’he trobat gent que recorda algun familiar que hi va estar. L’obra és una manera de posar paraules al que molts cops es va silenciar a casa. La gent té necessitat de saber.