Acte social davant del Ranxo

Vivien Leigh, en el seu paper de Scarlett O'Hara a Allò que el vent s'endugué, deia la seva cèlebre frase: "A Déu poso poso per testimoni, que no tornaré mai més a passar gana'. Un compromís semblant va tenir en el pensament Francesca Clusellas quan, amb set o vuit anys, amb les nenes de la masia de Can Riera, va anar al Ranxo dels Tolrà per ajudar amb uns llibres que s'havien d'enviar a Mèxic. Aleshores, Clusellas va pensar: "Aquest edifici algun dia serà meu". I així va ser, quan el 1994 amb 54 anys va comprar l'edifici, aleshores en total decadència. I diumenge va fer palès amb la presentació de les seves memòries De Paquita a Francesca davant del Ranxo que havia aconseguit el seu somni.I ho va fer davant de més d'un centenar de convidats, entre familiars i amics. "La història de la Francesca és una història lineal de conquesta i de somni, és una bona història", explicava Vicenç Villatoro, actual director del Memorial Democràtic, i que va ajudar la castellarenca en la confecció de la seva autobiografia.

^{A dalt, Francesca Clusellas i a baix la presentació amb el Ranxo com a escenari. || Q. PASCUAL}

Villatoro, que va conèixer Clusellas en una escola d'escriptura, va destacar que la castellarenca "tenia coses per explicar i ho fa amb il·lusió, sobre tu mateixa i els altres" i va lloar les seves memòries en el sentit que s'han dissenyat perquè "l'experiència perpetuï i ensenyi". L'actual director del Memorial Democràtic va concloure la seva intervenció dient que De Paquita a Francesca és un llibre que "t'injecta optimisme, enveja -per la vida que ha tingut l'autora-  i entusiasme" per després afegir que "la vida és complicada però bonica".

^{Al final de la presentació, Clusellas i Villatoro es van donar les mans. || Q. PASCUAL}

Els convidats, asseguts còmodament al jardí que hi ha davant del Ranxo, havien arribat de mica en mica amb un microbús que va fer serveis de llançadera entre l'aparcament que hi ha prop del pont de la carretera de Terrassa i el recinte que conformen el Ranxo i la masia de Can Pélachs. La presentació havia estat mínimanent estudiada per la família Clusellas. El Ranxo havia estat il·luminat amb una llum violeta i l'escenari on s'havien d'asseure l'autora i Clusellas estava convenientment il·luminat i sonoritzat. Esperaven desitjosos la intervenció de la Francesca, l'autèntica protagonista de la vetllada. "De petita em deien Paquita i a mesura que vaig anar creixent també vaig anar madurant i així el meu nom", explica Clusellas, que volia deixar reflectit el relat d'una època, "la del pa amb vi i sucre, amb xocolata i fins i tot la visita de la Perona, la dona del Perón, a Espanya". Clusellas va apuntar que anar a l'Argentina, on hi va emigrar quan tenia 10 anys, "era deixar tot el que tenia aquí i sempre tenia enyorança de Castellar". L'autora va esperonar al públic que omplia el jardí del Ranxo a escriure un llibre o un quadern de la seva vida ja que "quan un ho fa s'enfronta a una teràpia interna". Respecte a les seves memòries, la Francesca va dir que "un llibre no és una guia telefònica, no hi surten tots els noms però esteu tots dins del meu cor" ja que "la meva riquesa són els amics, tant els d'aquí com els d'Argentina".

Per celebrar el llançament de les memòries, la famíla Clusellas va preparar un piscolabis barreja de cuina catalana i argentina, amb empanades i tartaletes d'una banda, i entrepans de permil i de llonganissa de l'altra coronats per uns 'alfajores' argentins de postre.

^{Després de la presentació, hi va haver un piscolabis i es podien comprar exemplars de les memòries. || Q. PASCUAL}