Durant més de 40 anys, el somriure de la Rosa era el primer que trobaven els clients del Garbí abans d’entaular-se. Amb simpatia, sinceritat i certa nostàlgia, repassa tota una vida entre fogons al capdavant d’aquest emblemàtic restaurant
· Recordes el dia que va obrir el restaurant Garbí?
El 26 de novembre de 1976 vam obrir al públic, i el 24 i el 25 vam fer la inauguració. Tant el meu marit, el Marcel·lí, com jo, veníem de treballar durant dos anys i mig al restaurant Airesol. El Marcel·lí és cuiner, hi té la mà trencada, sobretot amb els guisats. En el meu cas, sempre m’he dedicat a l’atenció al client, com a cap de sala. El tracte amb la gent sempre m’ha agradat.
· Després de 40 anys, conserveu clients que us acompanyin des de la posada en marxa del negoci?
Pensa que alguns clients els conservem des de l’etapa de l’Airesol! Hi havia clients que venien cada dia a dinar al restaurant. D’alguna manera han acabat esdevenint amics.
· Quina és la clau per fer-ho ?
Per començar, el boca-orella. Quan vam començar hi havia molt pocs restaurants a Castellar, vam ser dels pioners. Era un poble molt petit, amb poc més de 9.000 habitants. D’altra banda, hem apostat per productes de qualitat, i hem seguit la dita de “el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”. Per tant, sempre hem servit plats que a nosaltres ens vindria de gust menjar. A més, sempre ens ha agradat portar productes i plats que no eren coneguts.
· Us agradava investigar, veure què es cuinava a altres restaurants, per estar a l’avantguarda?
Sí, sortíem molt a dinar a Barcelona i després ho aplicàvem a la nostra cuina. Per exemple, quan no estaven de moda els filets, aquí en preparàvem amb tòfona o maduixa. També vam ser dels primers a la zona de portar salmó fumat o el bacallà skrei.
· M’imagino que, per tant, algun restaurant amb estrella Michelin hauràs visitat!
Havíem anat més d’una vegada al restaurant que tenia Santi Santamaría a Sant Celoni, el Can Fabes. Ara m’agradaria provar el Celler de Can Roca. Són restaurants amb una altra mentalitat, es concep com una experiència.
· Quatre dècades al Garbí donen per a moltes anècdotes.
I tant! Per exemple, el dia que va néixer el nostre fill, el Carles, recordo que estava treballant i començava a tenir dolors, contraccions. Del restaurant vaig marxar directament a l’hospital. Pensa que fins i tot una clienta de confiança em va demanar que marxés, que deixés tot el que estava fent. També recordo que durant una època venia molt al restaurant el president del Real Madrid, el Ramón Mendoza. Molts nens i nenes quan sortien de l’escola passaven per davant del Garbí per veure els cotxes que estaven aparcats. Imagina’t! Era un espectacle. També havia vingut al restaurant la periodista Helena Garcia Melero, o el directiu del Barça, Nicolau Casaus i l’exalcalde Miquel Pont. Aquí tenim molts records. El Garbí era casa nostra. Esmorzar, dinar, berenar, sopar... Ben bé que a casa només hi anàvem a dormir.
· Va ser complicat treballar amb la teva parella?
No, perquè quan tancàvem la porta del restaurant, els problemes de la feina es quedaven allà. Tot funciona si hi ha un estira-i-arronsa, i en aquest cas més d’un cop m’ha tocat arronsar. S’ha de saber cedir! Fa tota la vida que estem junts, prop de 47 anys.
· Ara que t’has jubilat trobes a faltar el dia a dia del restaurant?
No, no ho trobo a faltar perquè era una feina amb molt d’estrés i han estat molts anys. Haig de dir que tot l’esforç i el sacrifici el vaig fer de gust perquè era el nostre negoci, i pagava la pena. He marxat molt contenta per la feina feta i per haver estat capaços de mantenir la clientela. Això és una gran satisfacció. Vaig intentar posar cada dia la millor cara, entrar a la sala amb un somriure per atendre els clients. De fet, alguns clients m’han dit que troben a faltar el meu somriure.
· Avui és el Dia Internacional de la Dona. Quines reivindicacions creus que queden per fer?
Encara no existeix la igualtat entre homes i dones, per exemple, en l’àmbit laboral. Hi ha dones que cobren menys que un home per fer la mateixa feina, i estem igual de capacitades. A més, és molt important que es reconegui la feina de les dones a la llar. No és una feina remunerada, però és una feina com qualsevol altra.
11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Afable
Un defecte que no pots dominar?
Massa activa
Un cuiner que admires?
El meu marit, el Marcel·lí Calsina
Un plat que t’agradi?
Pa amb tomàquet i llonganissa
Un restaurant?
El Can Feu, de Sabadell
Un producte gastronòmic?
Les carxofes
Un animal?
El gos
Un músic?
André Rieu
Una pel·lícula?
‘Titanic’, de James Cameron
Una ciutat?
Roma
Un viatge pendent?
Les illes Gregues