Ramon Fernández 'Papolo': "Recordo amb tendresa viatjar a Lahiguera en Vallesana"

· Et coneixen com ‘el Papolo’...
El Papolo sembla que va ser un besavi meu, era un motiu que li van posar. Al meu pare li deien el Monjo per una senzilla raó: la seva besàvia era monja, es va divorciar de Déu i després es va casar i va tenir fills. Al meu pare li deien Alfonso el Monjo i la meva mare era la Papola. Com que m’assemblava a la meva mare, em van posar el sobrenom de Papolo.

 · Vas néixer a Lahiguera però als quatre mesos ja vas venir a Castellar. Quan vas anar-hi?
Em diuen que quan tenia quatre anys m’hi va portar la meva àvia paterna. La meva mare va tenir un avortament i llavors vaig estar tres mesos a Lahiguera. Cap als anys seixanta i escaig, La Vallesana va començar a fer viatges amb José Garrido a Lahiguera. O era per Setmana Santa o per vacances. Aleshores el meu pare es quedava a treballar a can Tolrà i la meva mare i el meu germà i jo marxàvem a Lahiguera i ens hi estàvem quinze dies.

· Quins records et venen a la memòria d’aquells viatges?
Els recordo amb molta tendresa i eren viatges molt emotius. Als anys seixanta i setanta quan arribaves allà, pensa que no hi havia cotxes i el fet d’aribar un cotxe o un autocar era una festa. Tot el retrobament de la gent era molt maco, la gent plorava d’alegria. Allà tot era jugar al camp i no feies gaire més cosa.

· Aquí a Castellar, els carrers Ermot i Sant Sebastià sempre s’ha dit que són una petita reproducció de Lahiguera...
A Castellar es pot dir que hi havia dues Lahiguera. Els primers de Lahiguera que van venir aquí va ser entre els anys 1948 i 1949. El meu pare tenia un cosí que vivia al carrer Bassetes i un tiet al carrer Sant Iscle. Li van dir de venir aquí. S’estava construint la fàbrica nova de la Tolrà. La gent treballava a la fàbrica o a la construcció i després anava a fangar horts. El meu pare anava i venia de Lahiguera i el 1956 vam dir de venir tots a Castellar. Vam estar uns mesos al carrer Sant Iscle i després el pare va trobar una casa al carrer Sèquia. A part del nucli antic, als carrers Doctor Vergés i Lleida hi havia molta gent de Lahiguera. 

· Va haver més gent de Lahiguera a Castellar que al propi poble?
Et puc assegurar que cap als setanta érem gairebé 1.200 persones de Lahiguera i allà, a Jaén, n’éren uns 3.000. Quan vam venir, Castellar no tenia ni 4.000 habitants. El que passa és que també va venir molta gent de Granada i d’Almeria, sobretot.

· Què hagués estat Castellar sense la gent de Lahiguera?
És anecdòtic el que et diré ara. Però mira, el que és avui la llibreria La Centraleta era la centraleta de telèfons de Castellar. Estava sempre abarrotada. No hi havia telèfons, la meva mare no parlava català i m’enviava a mi que demanés conferència per parlar amb la seva mare a Lahiguera. Parlàvem amb la telefonista de Lahiguera i donaven cita a les 12.30 h perquè a les 12.15 tenien una conferència amb Granada. Com va venir tanta gent, el carrer Major estava ple de carnisseries per atendre tothom. Potser els nouvinguts vam aportar alguna cosa, molts dels que venien eren emprenedors  o valents. El tema de bars i restauració es va revifar.

· Sempre has fet gala d’aquest esperit d’ajudar els altres? 
Deu ser influència del meu pare i la meva iaia. Vivíem al carrer Sèquia, en una casa molt petita de dues habitacions. Però sempre hi havia gent, semblava la fonda del Pi. Era gent que venia a l’aventura, amb gana. El pare els deia que es quedessin quinze dies fins que trobessin alguna cosa. El matalàs mai estava fred, sempre hi havia algú. El pare del constructor Ribas també va ajudar molta gent. Al carrer Doctor Vergès cantonada amb Lleida va fer una casa molt gran i al soterrani sempre hi havia gent.

· Com vas viure l’agermanament amb Lahiguera el 2006?
Era com un deute tornar al poble d’origen. És emocionant perquè, a banda de tota la gent que va anar-hi, a Lahiguera va anar molta gent que no era del poble, gent d’entitats i particulars. Hi ha molta gent que no ha tornat des de l’agermanament i quan es fa gran li costa viatjar. Estaria disposat a donar un cop de mà perquè es fes un altre viatge. 

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Sociable

Un defecte que no pots dominar?
No perdono la impuntualitat

Una persona que admires?
El meu pare i la meva iaia

Quin plat t’agrada més?
Qualsevol varietat d’arròs

Un animal?
El gos

Un cantant?
Joan Manuel Serrat i Carlos Cano

Una pel·lícula?
‘Mientras dure la guerra’ d’Amenábar

Un llibre?
‘Aprender a vivir’ de  José Antonio Marina

Un viatge pendent?
Anar a Austràlia a veure el meu fill

Un record de Lahiguera?
L’agermanament del 2006

Un comiat?
Que vagi bé, salut!