"L'Arcadi Oliveres sempre tenia un sí"

Aquest dimarts 6 d'abril va morir Arcadi Oliveres i Boadella, un referent indiscutible a Catalunya de l’activisme social, del pacifisme, l’anticapitalisme i l’antimilitarisme. Nascut a Barcelona el 27 de novembre de 1945, al llarg de la seva vida va participar en nombroses lluites a favor de la pau, la justícia social i els drets dels pobles, també va ser un promotor perseverant de les finances ètiques i va exercir de professor a la universitat. La castellarenca Núria Núñez Cos, treballadora del CRAE i membre de la comunitat Fraternitat de Santa Maria de Togores, el va conèixer quan ella tenia 18 anys, l'any 1998. "Ja n’havia sentit a parlar i havia anat a alguna xerrada d’ell". La Núria estudiava Educació Social a la Universitat Autònoma de Barcelona. "En una concentració, el meu professor Jaume Botey me’l va presentar". La complicitat entre ells dos va sorgir de seguida. "A tercer de carrera, vaig entrar a la classe d’economia aplicada i ell n’era el professor, i vam establir uns llaços d’amistat més ferms". El seu contacte ja mai més es perdria. S'anaven trobant a través de seminaris de formació, moviments socials, a la Casa de Nicaragua, a la Casa de solidaritat, i també en temes d’església, en temes de condonació del deute extern, etc. "Ell era creient cristià catòlic i jo també, i això ha estat una constant en la nostra relació".

Quan la Núria va acabar als estudis, va participar en les mobilitzacions a Praga contra el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. És en aquest context que també hi havia la Cimera de Davos  i el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre. "L’Arcadi hi havia anat participant". A partir d’aquestes mobilitzacions, van demanar a Núñez que fes una xerrada. "La primera part la vaig fer jo, la segona, ell". En aquell moment, la Núria li va explicar que faria les pràctiques d’Educació Social a Nicaragua. "Ell em va dir que també hi aniria durant 15 dies, a la mateixa ciutat que jo". Durant aquells dies, la comunitat de la Núria el va acollir "i vam aprofundir en l’amistat de moltes converses de fons, des del sentit d’una militància, d’entrega, de fe". Van prendre consciència de ser una minoria però, alhora, petits motors de la societat perquè el món pogués ser una mica diferent.

"Per a mi, l’Arcadi era un testimoni evangèlic molt clar, aquest intent cristià, discret, silenciós, era formigueta". Oliveres tenia un sentit molt clar de la disponibilitat, del servei a l’altre, “al germà immediat i al germà llunyà, una dimensió de fraternitat universal en què tothom hi pogués tenir cabuda”. Sempre intentava mirar el rostre de la veritat última de l’altre, enmig de les misèries que pogués tenir o les situacions més caòtiques que es poguessin donar. "En clau cristiana, als exclosos, als que no tenen veu, ja fossin discapacitats, malalts, prostitutes, delinqüents, víctimes de la droga...", afegeix la Núria.

^{Núria Núñez Cos, amiga i deixeble d'Arcadi Oliveres. ||CEDIDA}

Oliveres sempre es mostrava disponible i atent a l'altre. “Deia que sí a tot el que se li demanés”, recorda Núñez,  ja fos una xerrada a l’Espluga de Francolí per quatre persones o per cent. "Li era igual que fossin persones analfabetes o grans càrrecs de responsabilitat". Vinculat amb això, ell duia vida molt austera, amb molta sobrietat. Oliveres sempre defensava l'intent de viure amb una coherència el que predicava i sense crispació, tenint consciència dels propis límits i les seves febleses. Sempre buscava l’encontre personal. "L'Arcadi creia que allà on hi hagués un que volgués escoltar ja tenia sentit anar-hi". Sempre estava obert a aprendre de l’altre. "Anaves al seu despatx a l’Autònoma i havies d’obrir-te camí, això, sí, de la quantitat de llibres i papers, i al despatx de casa igual". Això sí, sempre amb una infusió i amb unes pastetes. Era molt conversador, com si fos el primer dia. Això li donava vida. Es va jubilar amb 70 anys.

Tots som una mica incoherents, reconeixia, "i per exemple, ell era diabètic però li encantava la seva xocolata ", [riu].  Tenia un discurs que denotava una formació docent i de conferenciant molt clara, era molt pedagògic, molt gràfic. "Els que hem tingut el goig de viure’l de prop percebíem en ell una gran sensibilitat a nivell humà", afirma Núñez. D'altres trets del caràcter d'Oliveres eren la humilitat i l'efecte. "També tenia un punt d’ingenuïtat, no càndid, eh?". Això el feia patir perquè era híper sensible. "No podia deixar de patir amb els que patien, però assumint-ho des de la pròpia finitud, no podia arribar a tothom ni canviar-ho tot".

Malgrat tot, sempre perseverava en fer canvis a petita escala. S’accentua l’element mediàtic i de conferenciant. "Això hi és, és cert, però un tret molt distintiu d’ell és l’element de caliu". En aquest sentit, Oliveres creia que podem canviar el món si intentem estimar-nos.  Durant tota la vida, va tenir una vida fraterna. Creia que s'havien de canviar els ponts des de dins, des de la pròpia voluntat. Més que filòsof, Oliveres era un home pràctic, no grans teoritzacions, sinó posar paraules a les concrecions. Bevia de les grans fonts però buscava l’explicitació formal. "Que es visualitzés, des de les petites coses discretes fins a com canviar les estructures a nivell internacional, i fer tasca de divulgació d’això", afegeix.

La Núria Núñez el va veure per darrera vegada el passat 30 de gener. Allà va comprovar que afrontava el seu final amb consciència i confiança. "Era un home molt vitalista, de tota situació se’n pot aprendre". El càncer de pàncrees és el que va acabar amb la seva vida però, malgrat el dolor, "ell estava molt agraït de la família, amics, plataformes que ens han permès poder-nos-hi comunicar". De fet, Oliveres ja havia perdut també un dels seus quatre fills, el Marcel, l’any 2011. El funeral es va fer a la parròquia de Castellar. 

Oliveres era un cristià que no seguia uns paràmetres estàndards però sense la sensibilitat que tenia pels desvalguts no se l’entendria. "Una cosa que m’ha transmès és l’element de la discreció". i ser útil fins a l’últim moment, en aquest desig d’estimar i deixar-se estimar. "Sempre tenia un sí". "I amb molt sentit de l’humor, això també". La mort, segons la Núria, té una dimensió dolorosa, però sobretot pels que ens quedem. Es percep l’absència. "L'Arcadi m’ha deixat una petjada a mi i a moltíssima gent des de la seva pròpia entrega". 

Recentment, l'Arcadi Oliveres va publicar el que seria el seu últim llibre, Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar, d'Angle Editorial. "És un recull d’articles dels seus grans temes", diu la Núria. Hi tracta l temes com la globalització, democràcia, capitalisme, diners, refugiats, canvi climàtic, llibertat, pacifisme, guerra, Europa i crisis, populismes, moviments socials, presos polítics, monarquia, coronavirus, etc. "Fa un repàs de lluites de canvi, sempre des d’una mirada transversal". El volum ha estat una bona manera de deixar per escrit les causes on ell ha posat els accents, "que són els vulnerables del nostre món".