Independència possible, DUI improbable

Tota la premsa internacional, la més fiable, ho deixa clar: els independentistes han guanyat les eleccions. Per primera vegada hi ha una majoria absoluta de 72 diputats al Parlament de Catalunya que estan a favor de la independència i així ho posa clarament als programes dels seus partits. Si Junts pel Sí i CUP no s'encallen alhora de formar govern, el procés continua i les estructures d'Estat estaran llestes d'aquí un any i mig per desconnectar d'Espanya. Ara bé, el 47'8% dels vots aconseguits no semblen suficients perquè es dugui a terme una declaració unilateral d'independència que sigui inapel·lablement ben vista per la comunitat internacional.
Per arribar al 50% dels vots, xifra que sembla raonable per fer una DUI si s'entenien les eleccions com a plebiscit, han faltat poc més de 150.000 vots. L'independentisme ha aconseguit 100.000 vots nous comparat amb el 9N però les altres opcions també s'han mobilitzat amb força. El grup del No ha aconseguit un 39% dels vots, deixant evident que la majoria silenciosa no existeix. I els sobiranistes no rupturistes (no trobo millor forma d'anomenar-los) d'Unió i CSQEP s'han quedat amb poc més d'un 11%. La tercera via sembla la més morta de les tres.
L'elevada participació, sense precedents en cap parlament regional del món, demostra que el principal nucli polític de la ciutadania catalana ha deixat de ser Madrid. Ara és Barcelona. Catalunya ja comença a ser un Estat en el mapa mental dels seus ciutadans. La baixa participació dels catalans a les properes generals ho constatarà. Però l'alta participació del 27S ens permet a més visualitzar els límits de cadascuna de les opcions. Amb un 47% i un 39% de vots respectivament, els blocs del Sí i del No difícilment creixeran a partir d'abstencionistes, però tenen la bossa de l'11% que formen Unió i CSQEP per anar-hi a pescar.
De manera més micro, hi ha quatre punts rellevants a destacar. Primer, la jugada mestra de CDC, que s'ha desempallegat d'Unió (102.000 vots) però n'ha aconseguit 108.000 extra amb Junts pel Sí. Per tant, saldo positiu de 6.000 vots per a un partit que ha governat en època d'austeritat. Segon, l'ensorrament de la marca Podemos, preludi del que també passarà a les generals. Molts rupturistes han preferit la CUP i els no rupturistes han tornat al PSC. És el preu de la indefinició. La moderació del discurs per buscar el centre polític espanyol, el fracàs de Syriza a Grècia i el declivi a les enquestes estatals han fet la resta. Tercer, la paulatina desaparició del mapa electoral català dels partits tradicionals espanyols (PP-PSOE), que continuen agafant-se fort a l'Espanya del 78. Ciutadans ha aprofitat molt bé la seva ambigüitat ideològica per arreplegar vots a banda i banda.
I el quart, per últim, l'escandalós dèficit democràtic de les eleccions. Espanya treu pit de la importància de tenir la ciutadania espanyola però no és capaç de garantir-ne els seus drets bàsics com és el dret a vot dels residents a l'exterior. Molts ciutadans que no han pogut votar per culpa de la incompetència o la mala fe de la burocràcia espanyola. És un dèficit que preocupa tant com la resposta del ministre Margallo al Congrés: ni demanar perdó, ni dimissions i 'pase usted mañana'.