Esperant els bàrbars

"Què ha fet que ens fos impossible de viure en el temps com el peix a l’aigua, com els ocells a l’aire, com els nens? ¡La culpa és de l’Imperi! L’Imperi ha creat el temps de la història”. J. M. Coetzee, Esperant els bàrbars (1980)

Tot això em va passar perquè el divendres estava ocupat i el dissabte em va fer por malgastar el temps fent sofà. Vaig agafar l’autobús que ja eren les cinc de la tarda amb la jaqueta voleiant i les mans enfonsades a les butxaques i a les sis era a la parada de Sabadell Nord esperant un tren que feia tard. En aquell trajecte, portava un llibre de narracions de Kafka.

Ara el repasso mentalment i m’adono que cada vegada que vaig fer l’intent d’obrir el llibre passava alguna cosa surrealista. El divendres el vaig treure de la biblioteca i, al tren, una dona que empenyia un carretó de criatura cridava i ballava. Al carretó només hi havia un tetrabric de vi blanc, aclofat amb una manta. La dona va baixar a Terrassa Est i va tornar a entrar al tren per una altra porta. Va baixar a Sabadell Nord i la vaig observar, forçant cadascun dels cinc sentits, per copsar cada detall de la seva persona.

El llibre de Kafka em distreia de manera pobra perquè és la selecció que el seu autor va demanar que no es cremés. Això inclou molts relats que a Kafka li van semblar interessants, però que el temps s’ha encarregat de relegar a la categoria d’obres menors: “La metamorfosi” és un clàssic, però “Desemmascarament d’un engalipador” és insubstancial.

Vaig bequejar les paraules de cada paràgraf mitja dotzena de vegades i vaig plegar. Em vaig distreure comptant nassos i mirant per la finestra fins que vam arribar a plaça de Catalunya. A la sortida de l’estació vaig notar dotzenes de nanos vestits de la mateixa manera: jaqueta llarga de plomes de color negre i pentinats de bròcoli. Escardalencs, d’aspecte polit però uniforme, no es podia saber on començava un germà i acabava un cosí. Caminaven en grups de sis a vuit i es barrejaven pels carrers. Vaig caminar fins a plaça de la Universitat i vaig agafar la drecera del carrer dels Tallers fins al CCCB, on vaig enfilar fins a l’exposició El culte a la bellesa.

Sobre l’exposició només en tinc bones paraules, tot i que vaig trobar que era massa enfocada en la materialitat i potser hi mancava un enfocament més filosòfic. Em vaig abandonar al vagareig i a la sorpresa: quadres, il·lustracions, videoart i una secció dedicada als perfums, tot escandit en un laberint on l’hedonisme i la simetria reflexionaven sobre allò que culturalment entenem per bell. Vaig acabar la visita mirant un grup de nois i noies a la plaça del CCCB a través d’una finestra del passadís. Feien una coreografia que gravaven amb el mòbil. En el silenci quiet de la nit eren com personatges d’una pel·lícula muda.

Quan sortia del CCCB vaig decidir que aquell dia havia deixat la petjada necessària per haver-me guanyat el retorn a casa. Vaig baixar pel carrer Tallers fins a la Rambla i vaig esquivar les obres eternes, les tanques i els turistes inflamats de devoció barcelonina. Quan vaig arribar al pas de vianants de plaça Catalunya, em vaig adonar que alguna cosa no rutllava: mossos d’esquadra cofats amb jaquetes antibales que insinuaven obscenament que el perill era imminent s’agombolaven al voltant d’una dotzena de furgonetes. El carrer feia ferum de quitrà calent i el trànsit havia quedat interromput. Vaig aprofitar la llibertat de circulació per enfilar per l’asfalt i no per la voravia. Aleshores, em vaig adonar que un para-sol cremava, com una teia que llepava amb la seva llengua de foc el brancam d’un arbre. Aquella imatge havia conjurat la lluerna que tots tenim dins, perquè al meu voltant tothom va treure el mòbil. Algú es va fer un selfie amb un somriure imbècil. Altres apilaven bicicletes i les posaven al mig del carrer per cremar-les i va ser aleshores quan van començar les corredisses. L’espetec d’una escopeta dels antiavalots va provocar una estampida: vaig empaitar la meva ombra a la llum de les flames.

Al tombant de la Plaça Catalunya, al cantó nord-oest, un piano esguerrat amb les paraules “odio la policia” esperava amb la dentadura corcada. Una dona seia al tamboret en silenci, les mans als costats, com si estigués esperant un senyal que no acabava d’arribar.

Vaig caminar fins a passeig de Gràcia i em vaig adonar que calia seguir caminant en direcció a l’Arc de Triomf perquè el metro i el tren havien quedat acoquinats darrere de les esquenes dels mossos d’esquadra. Des de la distància vaig observar les sanefes del fum negre que s’enlairaven formant un rat-penat gegantí.

Vaig assolir l’Arc de Triomf i vaig entrar a l’estació de Rodalies escandint la distància que em separava de casa mentalment. Em vaig embutxacar les mans, vaig esperar el tren i després l’autobús, i en tot moment vaig mirar per la finestra perquè no tenia esma per a les paraules, no les trobava ni a dins meu ni en la nit.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara