Dominiques a Castellar (1936-1939)

Des del 12 de maig de 1936, per imperatiu governatiu, l'escola de les GG. Dominiques de l'Anunciata, del Patronat Tolrà, havia quedat clausurada. Des d'aquest moment, la Comunitat va limitar la seva visibilitat reclosa al pis que funcionava com a convent, on vivien esperant ordres de la Mare General.
La revolució esclatada després del sollevament i derrota dels militars, el 19 i 20 de juliol, va produir un fort moviment iconoclasta i anticlerical del qual la dinàmica política i social de Castellar del Vallès no podia quedar al marge. Com en altres ocasions, com l'any 1909, l'any 1917 o l'any 1931, conscients del perill, estaven preparades per exclaustrar-se.
Al capvespre del dia 22 de juliol surten del convent advertides pel Dr. Amadeu Casanovas, metge de les religioses, de la imminent arribada dels revolucionaris. En sortir, ara ja vigilades pels milicians, van ser informades que no podien emportar-se res perquè seria entès com una mostra de desconfiança quan se les havia ofert garanties de seguretat personal. Els primers espais de recepció van ser cases d'alumnes i d'antigues alumnes, una xarxa social bastida d'una manera semiestructurada, per voluntat dels acollidors. Pocs dies després, la persistència del conflicte aconsella adoptar una estratègia de dispersió i de sortida de la localitat, amb l'objectiu d'arribar a un espai de protecció familiar. Ja no retornarien fins la immediata postguerra. La Congregació era formada per la gna. Antònia Porta Vernaus, la gna. Concepció Plans Vilanova, la gna. Pilar Casafont Circuns i Llúcia Molas Altarriba.
La visió utilitarista dels nous poders locals passava per incentivar i facilitar la sortida de les religioses, que evitava haver d'adoptar una cirurgia social violenta. Amb les religioses de l'Institut de Sant Josep de Girona (IRSJG), popularment conegudes per les Vetlladores, tot i els intents no reeixits d'expulsar-les per substitució, es va adoptar una estratègia de protecció fruit de la necessitat dels seus serveis assistencials i sanitaris.
El 26 de juliol l'escola va ser assaltada, saquejada, destruïda la capella i llençades al foc la imatgeria i l'aixovar litúrgic. Abans s'havien ocultat les imatges i els ornaments més valuosos que quedarien protegits i que reapareixerien a la immediata postguerra.
L'immoble va ser ocupat i destinat a diferents usos durant el conflicte. Va esdevenir habitatge per a refugiats, dipòsit de motors i explosius de la FARE i caserna número 4, per a les companyies número 10, 11 i 12 del CRIM número 15. El contingut del convent i de l'escola, bàsicament roba i mobiliari, va ser venut pels milicians per a subvertir despeses generades per la guerra. També va acollir les tropes franquistes que havien ocupat el terme a finals de gener de 1939.
Pel que fa als aspectes educatius, l'escola de les GG. Dominiques reprenen l'activitat a partir del 14 de febrer de 1939 quan la priora, gna. Montserrat Gamissans, pren possessió del convent i del Centre. Les infraestructures d'habitatge i docents es trobaven molt malmeses i amb el concurs d'una comissió d'alumnes que les acompanyaven van encetar les tasques de condicionament. Es van recuperar alguns mobles que es trobaven dispersos pel poble i d'altres que van ser proporcionats per l'Ajuntament i famílies addictes.
El 17 abril es reprenien les classes, amb 220 alumnes, tot i que es feia difícil per la falta de material escolar. En un principi era la única escola en funcionament al terme. Més endavant es va proveir de mestres les escoles nacionals, però no van fer disminuir la matrícula. Era una manera de donar suport a la represa religiosa de la immediata postguerra, de restaurar allò que s'havia intentat fer desaparèixer, tot i que també, per a d'altres, d'esborrar un passat compromès.
*Historiador