Carme Hosta: "A casa m’avorreixo. M’agrada molt la muntanya i caminar"

· Va ser una nena de postguerra.
El meu avi era pagès, vivíem de la terra. De la guerra, recordo que la meva besàvia Carme va ser dida d’un senyor de Barcelona i quan va arribar la guerra, aquest senyor, oculista, va pensar que a Castellar no hi tiraven bombes. Va demanar venir al carrer de la Sèquia, número 9, que és on vaig néixer, per estar més segurs. Hi van estar amb nosaltres tot el temps de la guerra, mentre el meu pare, a més, era fora. Estaven tan agraïts que després, quan van tornar a casa seva, a la Rambla de Catalunya, ens convidaven molt a Barcelona. I al meu avi l’havien portat al Liceu. Tota la vida es van recordar de nosaltres.  

· Com recorda la infantesa?
Jo soc filla única. En temps de guerra, gairebé tots els de la meva edat som pocs fills. Recordo ser feliç. Jugàvem molt. Abans d’anar a sopar, em trucàvem i corríem pels carrers. Fèiem la volta pel carrer de la Sèquia i Puig de la Creu. I a escola, anava a les dominiques. El que passa és que ens ho ensenyaven tot en castellà. Encara tinc els llibres folrats. Després, els diumenges, l’avi agafava les brases de la llar de foc i preparava un braser per anar a missa d’11. I després, a les 4 de la tarda, anàvem al camp de futbol. Cada diumenge. Passava molta estona amb el meu avi. 

· Però la tradició de la pagesia no va seguir a la família.
Els meus pares ja no van ser pagesos, van anar a treballar a la fàbrica Tolrà. Als 14 anys també hi vaig anar jo. Donava la setmanada a casa meva i em donaven 25 pessetes i jo les portava a la Caixa de Pensions per estalviar. A la Tolrà vaig conèixer al meu home. 

· Va viure la riuada del 1962.
Sí. Ja estava casada i el meu marit em va venir a buscar en cotxe a les 9 del vespre i plovia moltíssim. A mitja pujada de la Tolrà li vaig dir: “Deixa el cotxe que no arribarem”. Em va fer cas i vam anar a peu fins a Francesc Layret. Quan vam arribar a casa, l’aigua entrava per una porta i sortia per una altra. L’endemà vam anar a buscar el cotxe i estava de terra fins dalt. Vam tenir sort, perquè alguns s’hi van quedar. 

· Després de l’aiguat va canviar de feina. 
Vaig tenir la sort que quan anava a escola, em van apuntar a escriure a màquina i em van portar a l’acadèmia Cots de Barcelona a examinar-me. I gràcies al fet que sabia escriure a màquina, em van portar a treballar a l’empresa familiar. El meu pare va fundar el negoci Persianes Hosta i aleshores ja s’encarregava del negoci el meu marit. Però llavors ell va morir sobtadament i jove, i s’hi va haver de posar de nou el meu pare fins que se’n pogués fer càrrec el meu fill, que és qui la porta ara. 

· És l’època en què va viatjar a Nova York?
Sí, amb els fills. La meva filla estudiava música al carrer Petritxol, de Barcelona, alguns dies havia d’anar al Liceu. Als viatges vam anar amb la professora de música de la meva filla. Gràcies a ella vam anar a Nova York, a Anglaterra... 

· També va ser presidenta de l’Associació Contra el Càncer.
Abans, la presidenta era la dona de l’alcalde. Però quan va ser alcalde l’Altimira, la seva dona, Rosa Salvador, no va en voler ser presidenta i llavors va venir a casa i m’ho va preguntar. Vaig estar 30 anys com a presidenta.

· Encara es fa càrrec d’un pessebre que hi ha a Can Cadafalch.
Jo vaig ser catequista i un Nadal vam fer amb els nens un pessebre i el van portar a la muntanya. El mossèn Segalés va marxar i em va deixar el pessebre i encara avui dia me’n cuido. De vegades m’han pres les figures i darrerament les vaig enganxar. 

·  La trobem molt sovint a qualsevol activitat que s’organitza al poble. 
Sí.  A casa m’avorreixo. Hi trec la pols, eh, però quan acabo, ja està. Cada dia vaig al despatx, a l’empresa, al matí. Després a la biblioteca i a les 19 h a missa. Això cada dia. Després vaig variant. Al Casal Catalunya faig coral, patchwork, i anglès. Literatura a l’Escola d’Adults i també soc del Centre Excursionista de Castellar. M’agrada molt la muntanya i caminar. 

· De fet, ha estat l’encarregada de llegir el manifest del Correllengua d’enguany.
Ho vaig fer per l’Oriol, en record del meu net. Ell hi estava molt implicat. 

11 respostes

Un tret principal del seu caràcter?
Moguda

Un defecte que no pot dominar?
No puc estar quieta

La seva paraula preferida?
‘Olé’

Quin plat li agrada més?
El peix

Quina activitat prefereix?
Caminar i veure el món

Una pel·lícula?
‘Allò que el vent s’endugué’

Un llibre?
La Bíblia

Un tipus de música?
Alegre, ballable.

Una ciutat?
Barcelona, que té mar

Un indret de Castellar?
Can Sant Pere

Un somni?
Viatjar