Barça, què vols ser de gran?

El Barça, un club acostumat a passar pel divan permanentment, que té en el debat intern un símbol propi de la seva identitat, es troba una vegada més davant l'obligació de respondre a l'eterna pregunta que sobrevola el Camp Nou cada vegada que els dubtes emergeixen: "Què vull ser de gran?". La qüestió, més pròpia de l'anodina filosofia existencialista d'aquests dies que d'un club esportiu, es fa encara més evident avui, envoltats d'excepcionalitat i incertesa a unes oficines d'Arístides Maillol en combustió per culpa d'un virus que ha acabat amb la normalitat que coneixíem.

Més enllà dels incomptables incendis extra-esportius, que no fan res més que aguditzar les tensions i reforçar les veus que reclamen un canvi, futbolísticament l'equip demana una regeneració amb urgència. El relleu a la banqueta s'observa amb el pas dels mesos com l'últim moviment desesperat d'una sèrie de retocs precipitats, sostinguts en l'immediat. Per sobre de les noves peces -circumscrites més que mai als vaivens de l'incert futur-, els blaugrana necessiten primer abandonar una mentalitat curterminista que ha servit per allargar un projecte que fa temps ve donant símptomes de decadència.

El Barça és ara mateix un poeta que no troba les seves rimes. Un escriptor atropellat per l'imponent blanc del paper en un full de ruta sense direcció clara, incapaç d'omplir com solia les seves pàgines. Encotillat per la indecisió sobre com començar a ajuntar les lletres que brollen cada dia amb menys clarividència pel seu cap. A l'espera de retrobar la seva lucidesa, sobreviu construint versos curts, poques vegades brillants, que amb prou feines serveixen ja per estructurar un breu sonet.

La columna vertebral, entrada en aquella edat en què les cames comencen a deixar de respondre a voluntat davant la implacable exigència, ha aguantat a força d'un persistent esperit competitiu que floreix avui de forma inconstant. Fins ara, però, suficient per suportar el dia a dia amb la dignitat del boxejador que, a l'espera d'un cop de genialitat que tombi a l'adversari, es manté de peu amb possibilitats de victòria tot i estar perdent en el novè assalt . Mentrestant, peces cridades a integrar-se en l'esquelet han acabat sent massa vegades elements independents, incapaços de connectar amb un organisme de disseny particularment complex que ha repel·lit els cossos que, per una qüestió de naturalesa i supervivència, li semblaven estranys. Estimulants projectes per al relleu, al capdavall incompatibles amb un sistema viciat pel seu propi èxit.

La previsibilitat d'un joc lent i espès té a veure amb la translació d'aquests dubtes, ara vestits amb la samarreta culer. Dels despatxos a la gespa, convertint el futbol en un art d'equilibris permanent i l'ocultació de la por a l'error condemnatori. A aquest univers s’hi ha adaptat ja Quique Setién, que ha perdut pel camí el discurs amb el qual va desembarcar a Barcelona. Com el seu predecessor, atropellat per una miopia galopant en el seu entorn que el porta a prendre decisions que semblen contradir el seu llibret, arriscant-se a xocar frontalment amb les seves conviccions a canvi d'escapar uns mesos més del foc.

La simplificació dels processos ha escurçat el camí, amagant sovint els dèficits d'un equip que va deixar de sublimar el seu futbol quan va començar a perdre el fervor pel detall en la recerca de la perfecció. Com va dir el propi Gerard Piqué, molt conscient de la realitat blaugrana, "els resultats han aguantat el club". Una perillosa recepta per a una institució poc acostumada a tenir èxit prenent decisions d'una manera capritxosa i impensada.