Hi ha moments en què tot pren un aire de final de règim. Els pilars que semblaven més sòlids trontollen, i la caiguda acostuma a ser inevitable. No fa tants anys, el Partit Socialista governava al Parlament Europeu, al Parlament Espanyol, a la Generalitat, a les quatre Diputacions Provincials i als ajuntaments de totes les grans ciutats de Catalunya llevat de Vic i Sant Cugat del Vallès. Avui, tota aquella acumulació de poder ja és historia. I no sembla que hagi de tornar.
Què ha passat? Hi ha diverses raons, però sobretot, cal parlar de la incapacitat d’adaptar-se al canvi que ha fet el nostre país en els darrers anys. Mentre es podia moure en l’equidistància entre catalanisme i federalisme - amb el comodí de l’antipujolisme - no hi va haver problema. Però va ser precisament quan el socialisme va aconseguir governar a Espanya i a Catalunya quan es van acabar les excuses.
Poc a poc, la tramoia va anar caient. Qui no recorda aquell famós “apoyaré” de Rodriguez Zapatero a l’Estatut del 2006?? O Miquel Iceta canviant literalment de bàndol i seient al costat dels companys del PSOE durant la seva negociació a Madrid. O el “cepillado” d’Alfonso Guerra. Sí, perquè cal recordar que, juntament amb el PP, van ser socialistes com el Defensor del Pueblo Enrique Múgica, o el govern d’Aragó els qui van presentar recursos d’inconstitucionalitat contra aquell Estatut al Tribunal Constitucional. Els resultats ja els coneixem. I després d’episodis lamentables, com la defenestració del President Maragall, la compra de vots a un euro la peça per part de Jaume Collboni, o l’escàndol d’escoltes il·legals del restaurant la Camarga, la fuga de votants i de militants ja va esdevenir imparable. Amb un discurs fet a base de tòpics tronats i que ja només convenç els que venen convençuts de casa, els fidels de tota la vida han anat comprovant que l’antic partit-alfa ja no tenia solucions per als nous temps.
I així, els socialistes han passat de defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles a manifestar-se pels nostres carrers del bracet amb l’ultradreta.De proclamar-se republicans a convertir-se en la gran crossa monàrquica. De negar el suport al PP (NO és NO) a fer President Mariano Rajoy.
Malauradament doncs, ja no hauria de sorprendre ningú la naturalitat amb que han votat a favor de l’aplicació de l’article 155. Ni la manca absoluta de solidaritat amb els presos polítics, amb els mitjans de comunicació públics o amb el model d’ensenyament a Catalunya. Avui el PSC és més que mai una franquícia del PSOE. I quan Pedro Sánchez diu que cal canviar el codi penal, i adaptar el delicte de traïció per poder aplicar-lo als presos polítics catalans, o quan acusa de racista i xenòfob el President Torra, el secretari d’organització del PSC Salvador Illa es limita a assentir com a bon escolanet.
Als qui coneixem la importància històrica del socialisme a Catalunya, aquesta deriva ens resulta molt incòmoda. Però això no és res comparat amb el que deuen sentir els milers de socialistes represaliats pel franquisme que van patir presó o exili. O que van acabar enterrats en alguna dels milers de fosses comunes que encara avui cap govern espanyol ha gosat dignificar. Inclosos tots els governs socialistes.
