L'1 d’Octubre vam tastar col·lectivament la llibertat: el poble de Catalunya es va autodeterminar individualment, persona a persona, anant a un col·legi electoral. Sabent exactament a què s’anava. Fins a ser milions.
I la repressió no ha aturat ni aturarà les ganes de llibertat: podrà retardar-la, podrà dificultar-la, però la voluntat hi és, i les ganes d’exercir-la encara són més grans.
Ens deia Jordi Cuixart en una entrevista publicada aquests dies: «Sí, la lluita per la democràcia passa per davant del nostre alliberament. El que podria ser bo per a nosaltres a curt termini podria no ser bo per a Catalunya. Ho afronto amb serenor. Tant des de l’exili com des de la presó estem aguantant amb coratge i dignitat. Tinc claríssim que la justícia està per sobre de la llei. Que una cosa sigui legal no vol dir que sigui justa. Faig meves les paraules de Thoreau: “Davant un govern que empresona injustament, el lloc que ha d’ocupar una persona justa també és la presó”. Un estat democràtic i madur ha d’estar preparat perquè se’l qüestioni i se l’interpel·li. Actuar pacíficament no és cap delicte, és una obligació en aquestes circumstàncies.»
No som on voldríem ser, és evident, cap President de la Generalitat ha signat els decrets de desconnexió davant l’amenaça de l’extrema violència que l’Estat no dubtaria en desplegar contra la població. Però hi som i avancem. Potser durant massa mesos a trompicons, segurament amb massa contradiccions i indefinicions. Però hi som i avancem. Ens és urgent un nou acord d’estratègia i dels camins a seguir, una combinació de carrer, societat civil i institucions: la imatge del tamboret de tres potes que serà inútil si falla una d’elles. Un nou acord estratègic lluny de tacticismes electoralistes, que permeti a cadascú recórrer el camp on millor es desenvolupa per a aconseguir encara més intel·ligència col·lectiva. Ens ho juguem a dos escenaris: l’interior i l’exterior, i els dos són complicats. Denunciar internacionalment la manca de democràcia i llibertats de l’estat a tots els fòrums possibles, evidenciar que els presos polítics no són un mal menor per a evitar la fractura social com defensa el ministre socialista espanyol d’exteriors espanyols, i que la causa de la República Catalana és, també, la causa de totes les causes nobles i justes. Però també a l’escenari interior:
Volem ser un sol poble, i aquí també ens queda feina per a fer.
Escrivia Junqueras des de Lledoners: «En tot cas, ara no venim del no-res. Aprens de les experiències. És obvi que hem après molt de l’octubre, de les nostres fortaleses i debilitats. Qualsevol procés com el nostre passa també per intents fallits. En tot cas, nosaltres som conscients que l’estat espanyol només acceptarà un referèndum en la mesura que nosaltres siguem capaços de condicionar l’agenda política i d’obtenir un reconeixement internacional. Cal que el suport al referèndum acordat sigui tan gran que el faci inevitable.»
Hem arribat a l’1 d’octubre generant grans consensos, el 3 d’octubre en vam generar més, el consens de la llibertat i la democràcia ens ha fet arribar més lluny. Hem estat capaços de derrotar l’estat, ara ens cal guanyar la República.
En paraules de David Fernández: «I així estem encara. I aquí seguim tanmateix. Fins que ens deixin en pau. Val a dir, fins que ens deixin votar.»
Som-hi.
