Sobre el 27-S

A Catalunya s'ha acabat el discurs de la minoria silenciosa. Els ciutadans van mostrar que la política ens interessa i que volem dir-hi la nostra. Els moviments de lluita i mobilització al carrer també han tingut un reflex en la representació parlamentaria. I tot això, s'ha expressat en una campanya d'autèntica anomalia democràtica. Amenaces de bancs i caixes (rescatats amb diners públics), pregàries per la unitat d'Espanya, i les amenaces de l'article 8 de la Constitució sobre l'ús de l'exèrcit. El triumvirat més ranci d'unes elits que branden la Constitució de l'oblit, però que recorden molt els 40 anys d'abans. Un Estat que encara no ha demanat perdó per afusellar un president de la Generalitat republicana, que setanta cinc anys després, ja n'encausa un altre; una sinistre quadratura del cercle. El discurs de la por però, ha canviat de bàndol. El que fa por de veritat és l'aprofundiment en la radicalitat democràtica.
Han estat també, les eleccions del segrest de milers de vots que no s'han pogut exercir perquè les persones residents a l'estranger han tingut traves burocràtiques per poder votar. El dret més bàsic en democràcia ha sigut vulnerat amb la complicitat i el silenci covard de molts partits. I no obstant això, una participació rècord ha exemplificat que la gent vol decidir. Tant és així, que aquestes eleccions han tingut deu punts més de participació que la pròpia Constitució del 78.
Les opcions obertament rupturistes amb l'Estat espanyol són majoria al Parlament de Catalunya. Els partidaris de la independència i els d'obrir un procés constituent a Catalunya configuren una majoria molt clara que hauran de bastir els mecanismes necessaris per garantir que es pugui exercir la sobirania.
Sobirania també, que ens caldrà com a ciutadans per decidir com volem el nostre país. Les configuracions dels estats, les constitucions, i els seus sistemes de representació no són aliens als interessos de partit, dels interessos econòmics i de la geopolítica que els envolta. Tots aquells que s'afanyen en dir que de tot això ja en parlarem després, no han entès l'exemple de 78 i la transició. Qui es pensi que pot delegar la construcció d'un país en abstracte i canviar-lo més tard està fent el joc als qui sí que saben com construir-lo, i com no canviar-lo.
Els reptes nacionals, socials, econòmics, energètics i ambientals són tan importants i tenen tanta dimensió política que no en podem quedar al marge. La mobilització ciutadana per arribar a aquest punt ha estat imprescindible. A l'hora d'omplir-ho de contingut, que no ens facin invisibles. Des de Decidim, i des del municipalisme alternatiu, hi serem.