Maria Pichel, il·lustradora emergent castellarenca
Maria Pichel, il·lustradora emergent castellarenca - Cedida
09/03/2018 Actualitat
"Els homes es guanyen més i millor la vida en el món de la il·lustració"
Maria Pichel (30 anys), va canviar la sociologia pel quadern de dibuix un cop va creuar la porta de la facultat. La jove artista reivindica una il·lustració imperfecta però viva, que connecti amb la tècnica a través del joc.
Rocío Gómez
· Quan vas saber que volies dedicar-te al món de la il·lustració?
Originàriament vaig estudiar Sociologia. L'últim any de carrera, en els crèdits de lliure elecció, vaig aprofitar per fer un curs de dibuix a l'Escola Massana. A partir d'aquest moment, vaig veure que volia ampliar la meva part més artística i creativa. Aleshores, em vaig apuntar a l'escola Joso per fer il·lustració, i també a l'Escola Massana vaig fer un curs d'introducció a la il·lustració.


· Quines tècniques fas servir?

M'agrada provar amb coses que considero que no són aparatoses de fer servir. He dibuixat molt amb llapis, bolígraf i cafè, sobretot al començament. Era una cosa barata, fàcil de portar a sobre i de tenir a casa. Ara faig servir més les aquarel·les, el guaix i els llapis de colors. He passat molt de temps centrada en el blanc i negre, en les línies.


· Vas començar retratant escenes quotidianes, pintant al carrer. Encara ho fas?

Cada vegada ho faig menys. Em vaig adonar que acabava copiant allò que veia. Em faltava una part més creativa d'expressar coses meves, coses pròpies. Però de tant en tant encara m'agrada fer-ho. M'agrada seure en un lloc on m'agradi el que tinc al davant i estar-m'hi una hora dibuixant-lo.


· Han canviat molt les teves il·lustracions en aquests anys?

Em veig més lliure. Quan vaig començar em vaig obsessionar amb la tècnica, amb fer dibuixos molt realistes, que estiguessin molt ben fets. Des de fa dos anys m'estic forçant a mi mateixa a trencar amb això, a fer il·lustracions que potser no són tant realistes. Aquesta és la gràcia, que sigui un dibuix més viu i que s'assembli menys a una fotografia. És la bellesa de la imperfecció. Es tracta de jugar i de passar-ho bé, això és el que importa.


· És difícil per a un il·lustrador trobar un llenguatge propi?

És un debat etern. Durant molt de temps m'han dit que has de trobar un estil, una marca perquè et reconeguin i arribis a tothom. Com més temps estic en això més veig que a mi no em funciona. Sempre tinc curiositat per fer servir noves tècniques. Si he estat molt de temps fent servir tinta xinesa després vull canviar a color, he fet molt de temps coses realistes i ara vull fer coses més senzilles... Tothom diu que la marca i l'estil propi és molt important però jo crec que no és el més important. Segons el tema que estiguis tractant has de fer servir la tècnica que et vagi millor.

· Les teves primeres publicacions han estat calendaris dedicats a ciutats.
Sí, n'he fet tres. El primer, el 2016, el vaig fer de Barcelona. El següent, de 2017, el vaig dedicar a Bristol perquè era la ciutat on vivia. L'any passat el vaig fer d'aquí, de Castellar del Vallès. L'any que ve, ja veurem.


· En quins projectes estàs treballant actualment?

Acabo de fer un còmic curt de 7 pàgines amb les Kellys, que és una associació de dones que netegen els hotels i que tenen condicions laborals molt precàries. Aquests col·lectius que no són tan coneguts, no apareixen en els mitjans, però tenen un missatge molt important que la gent ha de conèixer. Darrerament, també he fet cartells amb motiu del Dia Internacional de la Dona, i tinc el projecte d'il·lustrar diversos llibres que tracten temes que m'inquieten com la gentrificació.

· Hi ha alguna il·lustradora catalana que tinguis com a referent?
I tant, n'hi ha moltes! Segueixo l'Àfrica Fanlo, que va ser professora meva a la Massana, també Flavita Banana, Júlia Solans o Mariona Tolosa, entre d'altres. A través de les companyes vas coneixent feina de primera mà.


· Quina és la situació de les il·lustradores a hores d'ara?

És un sector molt feminitzat, hi ha una majoria de dones il·lustradores però en canvi qui és guanya més i millor la vida amb això són els homes. El problema principal és que tenim molta competència entre nosaltres, som moltes i hi ha molta qualitat, i alhora no valorem prou la nostra feina. De vegades es considera que fem dibuixets, una feina menor que en el cas dels homes. La seva feina es valora més. Quan fas una feina que t'agrada és molt fàcil que la gent t'intenti rebaixar el preu. Això també els passa als músics.


11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
La curiositat

Un defecte que no pots dominar?

Soc despistada

Quin plat t'agrada més?
Risotto

Un color?
Blau

Un material?
La ceràmica

Una novel·la gràfica?
'Watchmen', d'Alan Moore

Una il·lustradora?
Mouni Feddag

Un músic?
Ottis Redding

Una pel·lícula?
'Las bicicletas son para el verano'

Un llibre?
'El Mundo' de Juan José Millás

Un viatge per fer?
Cuba

Comparteix
M'agrada
Comentaris