Un planeta finit per a una espècie insaciable

Al segle III aC l'astronomia hel·lènica va establir la esfericitat de la terra com una dada física. Eratòstenes fins i tot va estimar trigonomètricament la circumferència de la Terra a l'equador amb una precisió admirable tenint en compte les eines de les quals disposava. Així doncs ja fa més dos mil·lennis que la humanitat sap que la terra es esfèrica i per tant, finita. Com que els recursos naturals que utilitzem provenen de la terra aquests són, en conseqüència, limitats.
Un dels pilars fonamentals sobre els quals està construït el sistema capitalista és el del creixement continu. Aquest fet és evident en la economia moderna basada en el crèdit. Quan demanem un préstec al banc, aquest espera que li tornem els diners amb uns interessos, per tant, està assumint que creixerem durant el temps que haguem acordat per tornar el crèdit. Aquesta situació de creixement continuat té un cert realisme a nivell local però extrapolem-ho a nivell global: És possible créixer indefinidament en un mon finit ?
Les economies industrials modernes tenen una gran dependència energètica, especialment d'energies primàries de caràcter no renovable (carbó, gas natural i energies fòssils). Si seguim amb aquest ritme de consum de matèries primeres en els propers anys arribarem al zenit de producció mundial i això comportarà una gran inestabilitat en els preus,desencadenant una espiral de destrucció d'oferta-destrucció de demanda que serà molt nociva per a les economies occidentals. Si be és cert que fent un gran esforç col·lectiu podríem reciclar la gran majoria de materials que utilitzem i fins i tot desenvolupar fonts d'energia renovables que ens permetessin mantenir uns estàndards de vida dignes però, no ens enganyem, serà molt difícil que puguem trobar un substitut per a les energies fòssils amb una tassa de retorn energètica suficient que permeti mantenir els consums d'energia de les societats actuals.
La solució més racional per pal·liar els efectes de la escassetat de recursos a nivell mundial seria planificar col·lectivament una transició cap a un model econòmic i social basat en l'ús eficient i responsable de les matèries primeres, essent conscients que en alguns aspectes haurem de fer sacrificis. L'alternativa és un escenari de creixent tensió militar per el domini de les últimes reserves. Mentrestant els nostres polítics i els seus assessors econòmics segueixen obsessionats amb retornar al camí del creixement. Potser cal fer-se un replantejament dels objectius. Potser per arribar a una societat que pugui tenir pau, prosperitat i estigui en equilibri amb la natura el que cal es precisament decréixer.