Groc

Un vespre d'aquesta setmana en el que, casualment, passava pel centre del poble, em vaig trobar amb una grata sorpresa i és que al Mirador, el groc s'havia apoderat de la plaça i la barana, les columnes i les popularment conegudes com a "gàbies", lluien totes plenes de llaços grocs. Realment feia goig de veure i em va fer sentir orgullosa de que, per fi, el meu poble, s'assemblés a tants d'altres municipis pels que he passat últimament i en els quals el groc hi és ben present; municipis que m'han fet esbossar un somriure còmplice quan hi he vist embolicats de color groc els arbres de la seva avinguda principal o pobles amb els vorals de les carreteres coberts d'infinitat de llaços grocs o, fins i tot, ciutats on els seus ponts més emblemàtics eren plens a vessar de llaçades també grogues.
Mentre admirava la plaça, i se'm glaçaven les mans, se'm va acudir pensar que, amb el fred que feia, i algú s'havia molestat a sortit de casa per penjar tot aquell seguit de llaços? Qui havia vençut la mandra i havia pres la iniciativa? Serien joves? Seria gent més gran? Serien persones amb les que em creuo sovint?
Sigui com sigui, segur que eren persones que, com molts de nosaltres, tenien la necessitat d'expressar la seva tristesa, la seva solidaritat, la seva empatia, o perquè no, de canalitzar la seva ràbia, la seva frustració, la seva incomprensió, pel fet que tinguem a quatre persones innocents a la presó (i alguns més a l'exili). Quatre persones que "per si de cas", sense judici previ i perquè viviem en un país on no hi ha separació de poders, són a la presó, lluny de la seva familia i sense haver fet res que mereixi prendre una mesura així. Persones que, d'alguna manera, necessitem fer veure que estem davant d'una injustícia tremenda i que no podem normalitzar la situació de cap manera, primer, perquè no té res de normal i segon, perquè els ho debem als Jordi's, al Quim, a l'Oriol i a nosaltres mateixos. Sóm el poble enginyós que es va inventar mil i una activitats per ocupar els col·legis electorals l'1 d'octubre i evitar, així, que els precintessin. Sóm el poble organitzat i compromès que té clar el què vol i que lluitarà per aconseguir-ho. Sóm el poble que persisteix, perquè no pot ser d'altra manera.
Com va escriure el mestre Antoni Bassas, "el llaç groc no és un senyal de cap partit, és un senyal d'humanitat" i per això, i mentre tinguem presos polítics, jo duré el meu, com a símbol reivindicatiu i com a mostra de rebuig a la situació actual.