Imatge del jove Ton Torres, signada per ell mateix - Cedida
05/02/2016
Actualitat
Ton Torres, el boxejador que mai seia
El 1962 la Federación Española de Boxeo el va desqualificar per 'rojo separatista'
Afegeix el teu comentari
La boxa era un gran esport quan L'Antoni Torres la va conèixer. Aleshores, tots els joves la practicaven i les ciutats, com Sabadell o Barcelona, estaven plenes de clubs de boxa. El seu pare, Mateu Torres, forner de Sabadell, havia estat campió de pes pesat de Catalunya i quan l'Antoni tenia 10 anys el va portar al club de boxa de Sabadell, al carrer de les Planes.
Dos anys més tard, amb només 12 anys, l'Antoni va sortir a fer una exhibició per la Festa Major de Sabadell. Era l'any 1955. Va pujar al ring i ja no tornaria a baixar fins l'any 1973, després de 165 combats. "No es podia boxejar oficialment fins els 17 anys, però als 15 van falsificar la fitxa perquè hi pugués participar. Quan ja vaig fer els 17 de debò, ja vaig començar a anar amb la selecció catalana. L'any 1960 ja havia guanyat el primer títol de Campió d'Espanya", explica Antoni Torres.
Formar part de la selecció li va permetre conèixer Europa, quan aleshores la gent amb prou feines sortia de la seva ciutat. "Vaig tenir una joventut diferent. Amb 18 anys ja havia anat a molts països i quan tornava explicava el que havia vist als meus amics, que les noies fumaven i ballaven soles... I no em creiem, em deien fantasma", assegura rient l'Antoni.
Era l'edat daurada de la boxa i a Barcelona es celebraven vetllades al Gran Price, on l'Antoni hi boxejava molt sovint i on també havia fet de model del tallat de cabell esculpido a navaja. Va continuar triomfant amb la selecció fins que un dia a Leipzig, amb l'equip nacional, tot es va truncar. A l'equip espanyol, molts dels nois eren catalans. Per això, parlaven entre ells en català: "Quan ho feia, Vicente Gil, metge de Francisco Franco i president de la Federación Nacional de Boxeo em deia -"oye tú, perro catalán, habla en cristiano"-. Jo li vaig dir que estava fart que sempre ens digués això i que s'havia acabat. No vaig sortir a boxejar i a partir d'aquí em van desqualificar a perpetuïtat per "rojo separatista" segons el comunicat que vaig rebre".
Després d'això, però, i gràcies a les influències del seu germà, Miquel Torres, reconegut nedador que havia anat a les Olimpíades, la Federació li va tornar a donar la llicència per boxejar, "però com a professional, no com amateur amb les seleccions".
L'Antoni va tornar, però com a Ton Torres. Durant quatre anys seguits va pujar a tots els rings d'Espanya amb les quatre barres catalanes a les calces i als pantalons i guanyant i revalidant el títol de Campió d'Espanya fins a deu vegades. Era un boxejador que entrenava molt, meticulós i estilista més que pegador. La seva característica, per la qual el reconeixien arreu, era que no seia durant els combats. "No entenia perquè entre assalt i assalt havíem de seure i descansar, si quan entrenàvem no ho fèiem mai. Si estàs ben preparat perquè t'has d'asseure? Era molt aclaparant, a més, tenir gent al voltant, dient-te coses, donant-te aigua... Es resistia millor un combat si no seies".
Ton Torres ha boxejat, en pes Welter, contra tres campions del món i té molt bons records d'alguns combats. Recorda a José Durán, al qual va deixar KO i també al canari García 'Gancho' Torres, l'únic que li ha fet perdre la consciència una vegada. "Eren tots dos bons boxejadors i fèiem combats molts macos. La gent ens aplaudia molt". Aleshores es podia cobrar unes 130.000 pessetes per combat. "Jo em guanyava bé la vida de boxejador, però la part més tèrbola d'aquest esport no m'agradava. L'any 1971, per exemple, em van fotre el títol per la cara a la Corunya, perquè lluitava contra Dopico, afí al "Movimiento".
Els darrers anys, ja establert a Castellar, Torres es va dedicar a boxejar molt a l'estranger. Johannesburg, Londres, Camerun, Manchester, París. L'agost de 1973 va disputar a Viena el seu darrer combat. "Havia de cobrar 150.000 pessetes i em van dir: 'Usted debería cobrar tanto, pero como su entrenador nos debe dinero, cobrarà 10.000 pesetas'. Va ser tan desagradable que vaig deixar la boxa".
Ja han passat molts anys, i malgrat tot, l'Antoni, amb 77 anys, està molt agraït a la boxa. "Em va donar moltes satisfaccions".
Dos anys més tard, amb només 12 anys, l'Antoni va sortir a fer una exhibició per la Festa Major de Sabadell. Era l'any 1955. Va pujar al ring i ja no tornaria a baixar fins l'any 1973, després de 165 combats. "No es podia boxejar oficialment fins els 17 anys, però als 15 van falsificar la fitxa perquè hi pugués participar. Quan ja vaig fer els 17 de debò, ja vaig començar a anar amb la selecció catalana. L'any 1960 ja havia guanyat el primer títol de Campió d'Espanya", explica Antoni Torres.
Formar part de la selecció li va permetre conèixer Europa, quan aleshores la gent amb prou feines sortia de la seva ciutat. "Vaig tenir una joventut diferent. Amb 18 anys ja havia anat a molts països i quan tornava explicava el que havia vist als meus amics, que les noies fumaven i ballaven soles... I no em creiem, em deien fantasma", assegura rient l'Antoni.
Era l'edat daurada de la boxa i a Barcelona es celebraven vetllades al Gran Price, on l'Antoni hi boxejava molt sovint i on també havia fet de model del tallat de cabell esculpido a navaja. Va continuar triomfant amb la selecció fins que un dia a Leipzig, amb l'equip nacional, tot es va truncar. A l'equip espanyol, molts dels nois eren catalans. Per això, parlaven entre ells en català: "Quan ho feia, Vicente Gil, metge de Francisco Franco i president de la Federación Nacional de Boxeo em deia -"oye tú, perro catalán, habla en cristiano"-. Jo li vaig dir que estava fart que sempre ens digués això i que s'havia acabat. No vaig sortir a boxejar i a partir d'aquí em van desqualificar a perpetuïtat per "rojo separatista" segons el comunicat que vaig rebre".
Després d'això, però, i gràcies a les influències del seu germà, Miquel Torres, reconegut nedador que havia anat a les Olimpíades, la Federació li va tornar a donar la llicència per boxejar, "però com a professional, no com amateur amb les seleccions".
L'Antoni va tornar, però com a Ton Torres. Durant quatre anys seguits va pujar a tots els rings d'Espanya amb les quatre barres catalanes a les calces i als pantalons i guanyant i revalidant el títol de Campió d'Espanya fins a deu vegades. Era un boxejador que entrenava molt, meticulós i estilista més que pegador. La seva característica, per la qual el reconeixien arreu, era que no seia durant els combats. "No entenia perquè entre assalt i assalt havíem de seure i descansar, si quan entrenàvem no ho fèiem mai. Si estàs ben preparat perquè t'has d'asseure? Era molt aclaparant, a més, tenir gent al voltant, dient-te coses, donant-te aigua... Es resistia millor un combat si no seies".
Ton Torres ha boxejat, en pes Welter, contra tres campions del món i té molt bons records d'alguns combats. Recorda a José Durán, al qual va deixar KO i també al canari García 'Gancho' Torres, l'únic que li ha fet perdre la consciència una vegada. "Eren tots dos bons boxejadors i fèiem combats molts macos. La gent ens aplaudia molt". Aleshores es podia cobrar unes 130.000 pessetes per combat. "Jo em guanyava bé la vida de boxejador, però la part més tèrbola d'aquest esport no m'agradava. L'any 1971, per exemple, em van fotre el títol per la cara a la Corunya, perquè lluitava contra Dopico, afí al "Movimiento".
Els darrers anys, ja establert a Castellar, Torres es va dedicar a boxejar molt a l'estranger. Johannesburg, Londres, Camerun, Manchester, París. L'agost de 1973 va disputar a Viena el seu darrer combat. "Havia de cobrar 150.000 pessetes i em van dir: 'Usted debería cobrar tanto, pero como su entrenador nos debe dinero, cobrarà 10.000 pesetas'. Va ser tan desagradable que vaig deixar la boxa".
Ja han passat molts anys, i malgrat tot, l'Antoni, amb 77 anys, està molt agraït a la boxa. "Em va donar moltes satisfaccions".
Comparteix
M'agrada
Comentaris
Identificar-me. Per escriure un comentari has d'identificar-te com a usuari de Lactual.cat
Registrar-me Si encara no ets usuari de Lactual.cat, registra't ara.
Més Actualitat
