Portada 450
02/11/2017 - Opinió
Francesc Trabal: humor i compromís al servei de la literatura
La reedició recent de les novel·les de Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957), gràcies a les edicions Quaderns Crema, ens permet recuperar un escriptor notable que va saber congeniar l'humor i el compromís al llarg de la seva trajectòria literària. A més, és molt valorable que, d'una vegada per totes, integrem a les nostres lletres un autor que hauria de ser referent i exemple per a la literatura catalana d'ara mateix. En aquest sentit, són molt reveladores les paraules de Quim Monzó parlant de Trabal com "un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle".
No es pot entendre la figura de Francesc Trabal sense referir-se a la seva etapa sabadellenca com a membre principal de l'anomenat com a "Grup de Sabadell", però també com a "Coro de Santa Rita", "La Colla" o "Grup de la Mirada". Potser com a reacció davant de la Dictadura de Primo de Rivera (1924) i de la repressió consegüent del catalanisme, aquest grup -amb la presència, sobretot, de Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols- van desenvolupar un activisme cultural en consonància amb la modernitat artística europea, amb una declarada aposta per l'humorisme i per l'exigència literària. Com ha remarcat Marc Comadran, "de la col·lisió entre militància cultural i censura en surt potenciat un dels trets que ja eren característics d'aquests joves: l'humor". Des del Diari de Sabadell fan valer el tarannà faceciós i l'humorisme en els textos del diari: "des de l'eco informatiu, fins a la crònica esportiva; des de la notificació de casaments, fins al reportatge d'investigació; des de l'article d'opinió, fins a la crítica literària; des de l'editorial, fins als anuncis".
Francesc Trabal excel·leix en aquesta faceta humorística, amb pseudònims jocosos com "Senyor Banyeta" o "Francesc Fiestas". Per exemple, publica l'article "Interviu a les òlibes del campanar", una mena d'entrevista surrealista a les aus que havien niat al capdamunt de la parròquia de Sant Fèlix; aprofita, a través de la veu de l'òliba, per carregar contra la mediocritat de la ciutat i contra el costum d'apedregar els animals i, a la fi, de "fer l'animal". La broma continua amb un altre article en què publica, en exclusiva, la carta d'una de les òlibes, greument ferida, que abans de morir s'exclama: "I dèiem que Terrassa era un mal país!". Les entrevistes a animals continuen en motiu de la presència d'un circ a la ciutat: així, parlen la Mary -una mula que fuma cigarretes- i un elefant boig al qual li agraden els toros i atipar-se de percebes. Mitjançant aquests articles, el "Senyor Banyeta" tant pot criticar el fet d'enraonar enmig dels concerts com informar que s'ha produït un incendi considerable… a l'infern! Fins i tot, és capaç de fer parlar els vegetals. I proposa una enquesta provocativa amb la sèrie "La mataríeu o no la mataríeu".
Però, en el fons, Francesc Trabal i els seus companys de la "Colla" volien remoure la vida cultural sabadellenca i treballar a favor d'una literatura catalana "normal", a través de la crítica, de la creació literària i de la fundació d'una editorial de prestigi com La Mirada. Per això, denunciaran la manca d'ambició artística d'alguns escriptors locals. Trabal lamenta l'existència de "poetes de sèrie" i s'interroga irònicament: "on són els poetes de vint anys? On són els poetes de divuit anys? On són els poetes que neixen i fan un nyec o altre? Potser hem d'anar a pescar-los a les aigües d'aquestes revistes blanques, en un vers d'aquells que comencen "Ara que…". Ara que què? Vinga, home!".
Compromès amb la República i la Generalitat, esdevindrà un novel·lista de qualitat amb L'home que es va perdre, Judita i Vals. Sens dubte, Josep Maria de Sagarra l'encerta de ple quan parla de L'home que es va perdre amb aquest to: "En Trabal fa com els grans il·lusionistes: tira un noi, una noia, un llibre major, una caixa de cabals, un transatlàntic, una cigarrera, el somriure d'una feminista i la dentadura postissa d'un criminal dintre d'un barret de copa. Després, tot això ho barreja a la vista del públic, i en surten unes tires de prosa elàstica, neta i acolorida, aquelles tires de seda de tots colors que fan volar els grans il·lusionistes".
En esclatar la guerra d'agressió (1936), participa i s'implica en l'Agrupació d'Escriptors Catalans, la Institució de les Lletres Catalanes i el PEN Club. Amb Joan Oliver, fomenten el "Servei de Biblioteques del Front". Ja en l'exili francès, va fer una feina important per facilitar la subsistència i la vida dels escriptors catalans refugiats. Finalment, va haver d'exiliar-se a Xile, on va morir l'any 1957, lluny de la seva pàtria, amarat de tristesa i de desencís. Trabal va creure fermament que tornar a l'España franquista era una traïció i Joan Oliver ens explica, amb emoció, el moment de la separació dels que havien estat amics de l'ànima: "El nostre comiat fou penosíssim, duríssim. Inútilment, desesperadament, vaig intentar d'assuavir la seva actitud irreductible. Ens separàrem sense una abraçada, sense ni una estreta de mà, però tots dos teníem els ulls humitejats".
M'agrada
Comentaris