<?xml version="1.0"?>
<rss xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/" xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/" xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" version="2.0">
  <channel>
    <title>Opini&#xF3;</title>
    <link>https://www.lactual.cat/uploads/feeds/rss_opinio-002.xml</link>
    <description>-</description>
    <lastBuildDate>Sun, 10 May 2026 16:50:03 +0200</lastBuildDate>
    <language>ca</language>
    <atom:link href="https://www.lactual.cat/uploads/feeds/rss_opinio-002.xml" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <image>
      <url>https://www.lactual.cat/uploads/static/lactual/h2_logo_actual.jpg</url>
      <title>Opini&#xF3;</title>
      <link>https://www.lactual.cat/uploads/feeds/rss_opinio-002.xml</link>
    </image>
    <item>
      <title><![CDATA[Alumnes francesos visiten els pessebres]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/alumnes-francesos-visiten-pessebres_54381_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 08 May 2026 09:56:38 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[La bústia de L'Actual]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/alumnes-francesos-visiten-pessebres_54381_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Aquesta setmana 120 estudiants, la meitat francesos de Nantes, i l'altre de l'IE Sant Esteve, centre amb el qual fan un viatge d'intercanvi d'estudis, han visitat els pessebres. El membre del Grup Pessebrista de Castellar Enric Benavent en va fer una explicació en francès. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.lactual.cat/uploads/s1/85/81/22/whatsapp-image-2026-05-06-at-13-42-14-1_10_334x172.jpeg" type="image/jpeg" length="88568"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Música al carrer, cultura sense barreres]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/musica-carrer-cultura-sense-barreres_54380_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 08 May 2026 09:46:11 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Yolanda Rivera]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[Articles dels grups Municipals]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/musica-carrer-cultura-sense-barreres_54380_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Avui, divendres, la plaça del Mercat està acollint una acció musical i cultural preciosa. Un piano de cua estarà instal·lat durant tot el dia a la plaça amb l'objectiu d'apropar aquest instrument a la ciutadania i facilitar-ne l'accés a pianistes amateurs i professionals. La iniciativa, que porta per nom "El Maria Canals porta cua" és una proposta de l'Associació Maria Canals, que té com a finalitat principal ajudar a joves intèrprets de tot el món que es volen dedicar professionalment a la pràctica musical. Durant el matí i a primera hora de la tarda l'Associació Maria Canals oferirà als centres educatius del municipi la possibilitat de descobrir i tocar el piano amb l'acompanyament d'un dinamitzador, però també hi haurà estones d'ús lliure del piano amb intervencions de persones vinculades al món de la música, que interpretaran diverses peces al llarg de la tarda. Iniciatives com aquesta demostren que la música pot sortir dels auditoris i convertir-se en una experiència compartida, viva i accessible per a tothom. La cirereta arribarà cap a les 19.45 h amb la participació del pianista l'eslovè Nejc Kamplet. La presència d'aquest jove músic a Castellar no és casual. L'Ajuntament de Castellar del Vallès i l'Orquestra Kamerata Castellar van col·laborar en la 70a edició del Concurs Internacional de Piano Maria Canals amb l'atorgament d'un Premi Concert. Kamplet va ser el guanyador d'aquest guardó, que consistia, entre d'altres, en actuació com a solista en un dels concerts de l'orquestra de cambra de la vila. Per aquest motiu, a banda de poder gaudir-lo avui a la plaça del Mercat, demà, dissabte, tindrem l'oportunitat d'escoltar-lo en la darrera producció de la temporada 2025-2026 de la Kamerata Castellar, que inclourà el majestuós Concert per a piano núm. 5 de Beethoven, l'últim que va escriure, conegut com "l'Emperador". Serà un concert ben especial amb un dels joves talents més prometedors del panorama internacional. Kamplet ha ofert recitals en festivals arreu d'Europa, així com a la Xina, el Japó i els Estats Units. El darrer concert de la temporada tancarà el segon any de vida de la Kamerata Castellar, de nou, amb un èxit absolut. Des de l'Ajuntament, i des de la Regidoria de Promoció de la Vila concretament, ens sentim molt orgullosos d'aquesta aliança amb l'orquestra de cambra de la vila. La creació i la consolidació de la Kamerata ha enriquit l'escena musical del nostre poble i ha demostrat que hi ha un públic atent, exigent i amb ganes de bona música. I estic segura que la temporada que ve serà igual d'espectacular. ]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Majoria absoluta, però gestió a termini electoral?]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/majoria-absoluta-pero-gestio-termini-electoral_54379_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 08 May 2026 09:46:06 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Núria Ribell Rodríguez]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[Articles dels grups Municipals]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/majoria-absoluta-pero-gestio-termini-electoral_54379_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[A Castellar del Vallès fa anys que el govern municipal del PSC governa amb majoria absoluta. En teoria, això hauria de garantir estabilitat, capacitat de planificació i una gestió continuada dels reptes del municipi, sense dependència de pactes ni bloquejos. Tanmateix, la percepció de molts veïns i veïnes és una altra: la de veure com determinades actuacions s'acceleren o apareixen just quan s'acosten les eleccions municipals. Obres llargament reclamades, millores encallades durant anys o intervencions puntuals que es concentren en períodes molt concrets generen una pregunta inevitable: per què ara i no abans? Quan un govern disposa de majoria absoluta durant tant de temps, costa d'entendre que moltes necessitats del municipi només es resolguin en la recta final del mandat. La planificació hauria de ser constant, equilibrada i basada en prioritats reals, no condicionada pel calendari electoral. En aquest context, fins i tot iniciatives que han arribat al ple a través de mocions del grup municipal d'ERC –i aprovades per majoria– han posat sobre la taula necessitats concretes del poble que, malgrat que han estat acceptades institucionalment, encara no s'han traduït en resultats visibles. Un exemple clar és la moció per millorar la seguretat en escales i en paviments de formigó amb visibilitat reduïda, presentada al ple municipal del 25 de febrer del 2025. En aquell debat, des del govern es va arribar a qualificar la iniciativa com una "foto denúncia", i es va minimitzar una problemàtica real que afecta la seguretat dels veïns. El més preocupant és que, més enllà de les desqualificacions, aquestes mesures encara avui no s'han materialitzat. És a dir, no només es va qüestionar la proposta, sinó que tampoc s'ha actuat per resoldre el problema. Això reforça una percepció cada vegada més estesa: aprovar mesures o debatre-les en el ple no en garanteix l'execució, i massa sovint les necessitats reals del municipi queden ajornades sense una resposta efectiva. Arribats aquí, és legítim preguntar-se si aquesta inacció respon a una manca de priorització o si, per contra, es reserva l'actuació per a moments políticament més convenients. I encara més: si el criteri és la necessitat real o el calendari electoral, especialment en un context en què el consistori disposa de superàvit. No es tracta de negar la importància de les actuacions –que són necessàries–, sinó de qüestionar el patró. Perquè tant la inacció prolongada com les possibles acceleracions puntuals acaben dibuixant una mateixa dinàmica: una gestió que no sempre respon al ritme que el municipi necessita. Aquesta situació genera desconfiança. Els castellarencs i castellarenques no som aliens als tempos polítics, i sabem identificar quan les decisions –o la manca d'elles– responen més a la imatge que a la necessitat. I això, a llarg termini, erosiona la credibilitat institucional. Potser el debat no hauria de centrar-se en el que s'ha fet en els últims mesos abans de les eleccions, sinó en el que no s'ha fet durant els anys previs que ha governat el Grup Municipal Socialista/Som de Castellar, quan hi havia temps i estabilitat per actuar amb previsió. Perquè governar tard també és, en el fons, no haver governat a temps. ]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Amunt la sardana (52)]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/amunt-sardana-52_54378_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 08 May 2026 09:46:00 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[La bústia de L'Actual]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/amunt-sardana-52_54378_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Els que han seguit els darrers dos números (50 i 51), podran veure clar que n'hi ha uns que volen la sardana arrauxada i d'altres més pausada i perfeccionista. Uns l'apropen diabòlicament a la satànica, de persiana o republicana, d'altres acosten la cobla i la seva música de sardanes entre grups de música de cambra i petites orquestres. Uns només pensen en el jovent i el ball popular, d'altres amb el que pot arribar a fer musicalment una cobla. Tots pensem que les dues maneres de pensar són viables. Ara bé, la sardana, l'expressió popular, la dansa nacional de Catalunya, on s'escau millor, on ha estat des de l'inici? Com ha de ser el futur de la sardana? El futur de la sardana No volem que la sardana prengui mal, ni voler-la peça excelsa musical Apropar-la al català amb to actual, cal ballar-la amb so de poble i nacional, sense perdre melodia, tal com cal. ]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Amunt la sardana (51)]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/amunt-sardana-51_54341_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 08 May 2026 09:43:50 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[La bústia de L'Actual]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/amunt-sardana-51_54341_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[En l'inici de la nova etapa per escollir les millors sardanes de l'any, Som Sardana ha establert un nou format del concurs en les bases dels Premis Preludi. Abans, amb La Sardana de l'Any, votàvem unes 45 sardanes en una primera selecció i després les que quedaven les tornàvem a votar fins a quedar les poques que ja es votaven a la final. Ara només aquest nou jurat en seleccionarà 15 i amb tres votacions dels sardanistes ja s'arribarà a la final. És a dir, menys sardanes presentades a votar i menys votacions per part dels sardanistes. Aquell sistema portava a cridar al favoritisme a alguna sardana o autor, i fins i tot a organitzar autocars o repartir petits obsequis per a la votació final. Però el nou sistema redueix massa les votacions i es passa a l'altre extrem, ja que es dona preferència de votació a un jurat que poc o res ha tocat en una cobla i menys els he vist ballar sardanes en una plaça. El jurat d'enguany està format pels mestres Antoni Ros-Marbà, Francesc Cassú i Xavier Pagès-Corella, i dirigint el projecte transmèdia, de caràcter pedagògic i amb anàlisi musical de les obres, el cantant, guitarrista i compositor Arnau Tordera. Fins aquí tot un plantejament de gran qualitat i d'èxit. No obstant escoltant les seves premisses, segurament la sardana moriria de perfeccionisme musical, però moriria. El que sens dubte ho ve a corroborar són les paraules que en el segon programa, després de la primera sardana, en comentar-la Francesc Cassú, en assenyalar que la sardana escollida acaba suaument sense salt, diu: "Als balladors, que els donguin" (català incorrecte: "els donin"). Repeteixo que si escolteu tots els pòdcasts, en general els tres mestres compositors del jurat arrufen el nas quan parlen de les sardanes balladores i sobretot saltadores. En el meu modest criteri, crec que per definició i per identitat, la sardana és un ball, un ball popular, un ball nacional, que des dels seus inicis el poble l'ha volgut ballar amb seny i amb rauxa, però la rauxa que no hi falti. Els nostres grans poetes sempre l'han descrita així, acabada amb rauxa. Si alguns compositors pensen com el jurat, que les sardanes han de ser com peces de música clàssica, que ho facin i les escoltarem en concerts, però que s'enfoquin i es condicionin les millors sardanes de l'any tot pensant i dient que "als balladors, que els donguin", prefereixo que als del jurat, els donin.]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Excepcions]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/excepcions_54375_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 08 May 2026 07:22:04 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Miquel Ramos]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/excepcions_54375_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[L'excepció confirma la regla, i penso que sense les excepcions, a les normes i les regles els faltaria un bull. Les regles són evidentment necessàries i útils. Aquestes contribueixen en bona part al funcionament de la societat en general. També penso, però, en tantes i tantes coses positives que s'haurien deixat de fer si ens haguéssim cenyit estrictament a les corresponents regles relatives als temes de torn, sense haver-hi aplicat una sàvia i oportuna excepció. Sense tenir la necessitat de recórrer a Google em resulta fàcil recuperar un arxiu neuronal personal de quan només tenia setze anys, i que manté tan clarivident com si fos ahir una anècdota que esdevingué motivada per una excepció, anècdota que recordo de bon grat i que encara em fa somriure interiorment quan la rememoro. Llavors jo repartia el meu temps lliure entre dibuixar, pintar i tocar la bateria en grups musicals semiprofessionals. Tan aviat participàvem en un festival com fèiem de teloners dels grups de moda, o bé érem els encarregats de la ballaruca setmanal en diverses sales, tenint en compte que les discoteques tot just començaven a instal·lar-se a les poblacions i els músics treballaven en directe de forma més assídua i regular que en l'actualitat. En un dels grups musicals en què llavors vaig col·laborar, jo n'era de llarg el benjamí. Amb setze anys acompanyava amb la bateria un cantant i trompetista de trenta anys, un saxo de quaranta-cinc, un contrabaix de cinquanta i un senyor de cinquanta-cinc anys a càrrec dels teclats i els arranjaments. Aquell contrast d'edats entre els membres del grup era inusual. Entre les sales de ball n'hi havia d'aquelles que se'n deia per a parelles madures, i que semblava que el seu principal atractiu consistia en aquella penombra regnant en el local, cosa que gairebé impedia reconèixer les faccions de la parella de ball i que tota la relació es basava en certes palpentes interactives. Els menors d'edat hi tenien rigorosament prohibida l'entrada. Salón Dorado. Aquest era el nom d'un d'aquests locals, en aquest cas ubicat a Terrassa, que oferien música en directe gairebé a les fosques. El nostre agent artístic ens havia programat per actuar-hi i, com era costum, un parell d'hores abans de l'hora del ball ja teníem muntats els instruments i fetes les corresponents proves de so. Un cop tot semblava estar a punt jo tenia el costum de sortir a fer un tomb a tafanejar per la ciutat, per omplir el temps restant fins a l'actuació. Aquell dia, deu minuts abans de començar, de retorn de la meva passejada vaig dirigir-me cap a la porta, on ja hi havia una bona cua d'aficionats i aficionades a la foscor. En arribar just a l'entrada, el porter em barra el pas i em fa un gest despectiu fent-me fora. Jo just obro la boca per explicar-me però el porter repeteix el gest dissuasori i em diu que allà no hi poden entrar els nens. La cua anava avançant i el ball no hauria de tardar en començar. Després d'un tercer intent en fer-me escoltar sense èxit se'm va encendre la bombeta. Als anys seixanta, que és de quan estem parlant, qualsevol mindundi del món musical signava autògrafs i solia dur a la butxaca un feix de postals del grup al qual pertanyia, per poder fer les corresponents dedicatòries a les petites allaus de fans que, simplement, col·leccionaven autògrafs fossin de qui fossin. I jo anava orgullosament proveït de postals de l'Eiffel Quartet, que incloïen el meu careto, i avui actuaven al Salón Dorado! També hi havia repartits per tota la ciutat els cartells promocionals del grup, amb la mateixa imatge de les postals. Ja amb actitud desafiant, torno a acostar-me al gelós porter, aquesta vegada amb la postal a la mà per identificar-me, tot coincidint que, restant tan sols cinc minuts per començar l'espectacle treu el cap tot desesperat l'Enric, el trompetista, i amb un bon crit diu: "On t'havies fotut, Miquelet?! No saps quina hora és?! Això està ple i només hi faltes tu!". El porter, sorprès i bocabadat, va ser incapaç de reaccionar veient com jo desapareixia en la foscor darrere la cortina d'entrada. L'excepció va prevaldre sobre la regla perquè sense el "nen" tocant la bateria no hi hauria hagut ball. A les sis en punt es va sentir el xiu-xiu de: un, dos... un, dos, tres, quatre... a l'uníson dels clics de les baquetes, i una versió instrumental de "Mis manos en tu cintura", cançó popularitzada pel romàntic Adamo, interpretada ara pel Joan amb el seu saxo, començava a fer bellugar el munt de siluetes siameses que ocupava tots els racons de la sala. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.lactual.cat/uploads/s1/85/80/57/842-l-excepcio-que-confirma-la-regla_10_334x172.jpeg" type="image/jpeg" length="166212"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El 'Guernica' de Pablo Picasso]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/guernica-pablo-picasso_54347_102.html</link>
      <pubDate>Thu, 30 Apr 2026 11:23:48 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Neus Segalés]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/guernica-pablo-picasso_54347_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[El Guernica de Pablo Picasso és una de les obres d'art més icòniques i carregades de simbolisme del segle XX. Pintat el 1937 com a resposta al bombardeig de la població basca de Guernica per part de l'aviació alemanya i italiana durant la Guerra Civil espanyola, el quadre s'ha convertit en un símbol universal de la lluita contra la violència i la barbàrie de la guerra. La seva ubicació habitual al Museu Reina Sofia de Madrid ha estat objecte de debat, especialment ara, ja que s'ha sol·licitat en els darrers dies la seva possible tornada al País Basc, sigui de manera temporal o permanent. El Guernica no és només una obra d'art, és un testimoni visual d'un esdeveniment tràgic que va marcar la història recent, i un reflex de la barbàrie de les guerres al món. La seva observació ens interpel·la a tots en aquests moments en què tot el bel·licisme està present cada dia a les nostres pantalles. La seva creació va estar lligada a un encàrrec del govern republicà per a l'Exposició Internacional de París de 1937, amb l'objectiu de denunciar els horrors de la guerra. Després de la Guerra Civil, en el seu moment, Picasso va decidir que l'obra no tornaria a Espanya fins que es restaurés la democràcia, un desig que es va complir el 1981, després de la mort del dictador Francisco Franco. La qüestió de si el Guernica hauria de ser exposat al País Basc, encara que sigui temporalment, obre un debat complex en els darrers dies. Recentment, el Partit Nacionalista Basc (PNV) ha sol·licitat el trasllat temporal del Guernica al Museu Guggenheim de Bilbao, amb motiu de la commemoració dels noranta anys del primer Govern basc i del bombardeig de Gernika. Aquesta petició s'emmarca en la voluntat de vincular l'obra al seu context històric i geogràfic, i ofereix a la ciutadania basca l'oportunitat de connectar directament amb un símbol tan rellevant per a la seva identitat i memòria. Gernika és un lloc simbòlic per a l'obra: la ciutat que li dona nom i que va patir el bombardeig. La seva presència allà podria interpretar-se com un acte de justícia històrica i un reconeixement a les víctimes que reforça el vincle entre l'art i la memòria col·lectiva. El ministre de Cultura espanyol ha respost que el trasllat del Guernica no és una qüestió política sinó tècnica, i que un cop valorats els riscos i les implicacions d'un moviment d'aquesta magnitud s'ha decidit que, per qüestions tècniques, el Guernica no es mourà. Argumenten que el quadre és extremadament delicat. No ho són totes les obres, de delicades? No ha actuat la justícia darrerament prenent per exemple la decisió de retornar les obres a Sixena sense tenir-ne present la preservació? Aquesta postura reflecteix la complexitat del debat, en què es barregen qüestions de memòria històrica, de política, d'identitat i de gestió del patrimoni cultural. Les obres d'art han d'estar al servei de l'ésser humà i de la societat. En aquest sentit, el Guernica no només pertany a l'Estat espanyol, sinó a tota la ciutadania, especialment a aquells que van patir directament les conseqüències del bombardeig. Permetre que l'obra sigui accessible al País Basc, encara que sigui de manera temporal, podria ser un gest de reparació històrica i un reconeixement a les víctimes i als seus descendents. A més, la descentralització cultural pot enriquir l'accés a l'art i fomentar més participació ciutadana. El trasllat temporal podria ser una oportunitat per a un diàleg més profund sobre el passat i la memòria col·lectiva, sempre que es gestioni amb sensibilitat i respecte. Finalment, cal reflexionar sobre el paper de l'art en la memòria històrica i la reconciliació. El Guernica és una obra que convida a la reflexió sobre els horrors de la guerra i la necessitat de pau. La seva presència al País Basc podria ser una oportunitat per a un diàleg més profund sobre el passat, però també podria reobrir ferides si no es gestiona amb sensibilitat. És important que qualsevol decisió sobre el seu trasllat es prengui des del respecte a la memòria de les víctimes i amb la voluntat de fomentar la unitat i no la divisió. En definitiva, la qüestió de si és lícit que el Guernica estigui exposat al País Basc durant un temps no té una resposta senzilla. Depèn de com es valorin els aspectes històrics, simbòlics, polítics i pràctics. El que sí que sembla clar és que és necessari un diàleg ampli i inclusiu, que tingui en compte les veus de tots els actors implicats: des de les institucions culturals fins a la ciutadania basca i espanyola. El Guernica no és només un quadre; és un mirall que reflecteix les nostres contradiccions i els nostres desitjos de pau i justícia.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.lactual.cat/uploads/s1/85/70/02/841-art_10_334x172.jpeg" type="image/jpeg" length="96841"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La gestió fantasma del parc Canyelles]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/gestio-fantasma-parc-canyelles_54342_102.html</link>
      <pubDate>Thu, 30 Apr 2026 10:55:49 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[La bústia de L'Actual]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/gestio-fantasma-parc-canyelles_54342_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Els veïns de la Mitja Galta volem expressar públicament el nostre malestar per l'abandonament persistent del parc Canyelles, un espai que té un gran potencial i que, en teoria, hauria de ser un lloc d'esbarjo i de connexió amb la natura per a tots nosaltres. No obstant això, la realitat és ben diferent. Des de fa molt temps, l'espai de jocs ubicat darrere l'església i la zona enjardinada es troben en un estat de deixadesa evident. Els veïns hem estat insistint durant anys que l'Ajuntament de Castellar prengui mesures per millorar la situació. Hem enviat diverses peticions i ens hem reunit amb regidors demanant netejar l'espai, podar els arbres, desbrossar totes les males herbes, col·locar-hi elements de jocs i, en definitiva, posar en marxa d'un pla de manteniment per garantir que el parc sigui un espai agradable i segur per a tothom. Tot i les nostres queixes reiterades, la resposta ha estat sempre la mateixa: ho agendarem, ho mirarem, ho estudiarem, etc., un silenci que fa pensar que les nostres preocupacions no tenen la mateixa prioritat que d'altres. És per això que ens va sorprendre enormement que, quan el Partit Socialista de Castellar va decidir organitzar un acte al parc dissabte 18 d'abril, de manera gairebé immediata l'equip de jardineria va aparèixer per posar-lo al dia netejant les zones i millorant la imatge general de l'espai. Ens alegrem moltíssim d'aquesta ràpida intervenció, malgrat després de tantes demandes veïnals i d'haver arribat fins a l'esgotament, no hi hagi hagut una acció efectiva fins que el partit polític que governa decideix utilitzar l'espai per a les seves pròpies finalitats. La sensació que tenim és que el parc, com molts altres espais públics, només sembla important quan és en l'agenda d'un acte polític, mentre que en la quotidianitat de la vida veïnal, queda abandonat a la seva sort.]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El català, com més, millor]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/catala-com-mes-millor_54343_102.html</link>
      <pubDate>Thu, 30 Apr 2026 10:55:45 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[La bústia de L'Actual]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/catala-com-mes-millor_54343_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Parlo des de la perspectiva dels adults. Costa molt eliminar la petja que aquells anys d'educació en la "lengua del imperio" va deixar en molts de nosaltres depenent del lloc, de l'escola, l'institut, els amics i la feina. Per això és inevitable que se'ns escapin encara expressions en castellà, i que a més a més, per voler ser respectuosos amb l'interlocutor, a vegades ens acomodem a barrejar les dues llengües o a usar la seva si la dominem. No anem bé, és clar. Amb motiu de la diada de Sant Jordi, i vistes les estadístiques realistes sobre l'ús del català que han aparegut a la premsa aquests dies, m'ha vingut al cap una reflexió sobre el tema. És evident que al pas dels segles les llengües minoritàries acabaran colonitzades per les més usades per interessos pràctics, com es va imposar el llatí a l'imperi romà, i ara es veu venir el mateix amb la globalització. Però mentrestant, sense caure en l'excés de sentir-nos culpables o de ser impertinents, crec que tots els catalans, els d'arrel i els sobrevinguts que coneixen la llengua, hauríem de fer un esforç per mantenir-la viva usant-la sempre que puguem. La sensació de poder expressar-nos-hi malgrat que l'interlocutor no gosi fer-ho és satisfactòria, però mai amb la intenció de sentir-nos superiors pel fet d'usar-la. Així mateix cal fer l'esforç de trobar a la memòria aquells mots dels quals, per ser poc usats, ens n'anem oblidant. És agradable recordar-los i no cedir als comodins del castellà. I quant a l'escriptura, què? Els jubilats, pel fet de disposar de més temps, hauríem de millorar-la, especialment en escriure a les xarxes, cosa que per comoditat no es fa. Ara bé, no oblidem mai que el més important és la mútua comunicació, que ens puguem entendre de bon grau. Per acabar, penso que no hem de menysprear la possibilitat que en un futur ens governi la dreta, per a la qual, com sabem, aquest tema és irrellevant. Aleshores el retrocés del català serà notori, malgrat que els nacionalistes s'hi vulguin oposar. A veure què faran davant una llei de vida. Amunt el català! ]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Unanimitat per reforçar el CAP: quan es passa de les paraules als fets]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/unanimitat-reforcar-cap-quan-es-passa-paraules-fets_54344_102.html</link>
      <pubDate>Thu, 30 Apr 2026 10:55:40 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Joan Juni Ramon]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[Articles dels grups Municipals]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/unanimitat-reforcar-cap-quan-es-passa-paraules-fets_54344_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[El Ple municipal d'aquesta setmana ha aprovat per unanimitat la moció per a la millora i l'ampliació del Centre d'Atenció Primària de Castellar del Vallès. Un acord rellevant que se suma a altres iniciatives recents impulsades des del nostre grup, com la nova residència de gent gran o la millora de la carretera B-124. Aquest consens no és casual. Respon a una realitat que molts veïns pateixen cada dia: un CAP que ha quedat petit per a la població actual i per a les necessitats creixents del municipi. La moció aprovada planteja mesures concretes i realistes. D'una banda, demana un estudi tècnic per analitzar l'ampliació de l'equipament o, si cal, la construcció d'un de nou. De l'altra, reclama reforçar les plantilles i millorar l'organització del servei, especialment en l'àmbit de l'atenció continuada, amb l'objectiu de reduir la pressió assistencial i millorar l'accessibilitat. També incorpora un element clau: que aquest estudi tingui un retorn clar i concret a l'Ajuntament, perquè les decisions no quedin en paper mullat. És important destacar que aquesta proposta s'ha construït amb voluntat de consens, incorporant aportacions de diferents grups municipals per fer-la més sòlida i viable. Malgrat aquest consens final, el debat també va posar de manifest una realitat que cal tenir present: fa anys que es comparteix el diagnòstic sobre la situació del CAP, però aquest consens no sempre s'ha traduït en decisions concretes. L'aprovació unànime d'aquesta moció evidencia que el problema és conegut i assumit per tothom, però també que calia impulsar una proposta clara que permetés avançar. Perquè en salut, més enllà de plans, diagnòstics o declaracions, el que realment marca la diferència és la capacitat de transformar aquest consens en actuacions reals i efectives. En aquest sentit, també cal posar context a un debat que sovint genera controvèrsia: el de l'atenció nocturna. El model actual, basat en dispositius especialitzats com els CUAP, no és una decisió recent ni puntual. De fet, des de la seva implantació, diferents governs han tingut l'oportunitat de modificar-lo i no ho han fet, fet que evidencia que respon a una organització estructural del sistema sanitari. Això no vol dir renunciar a millorar el servei, sinó entendre que les solucions han de ser realistes i orientades a garantir una atenció de qualitat i resolutiva, especialment en aquells moments i serveis on hi ha més demanda. El repte, per tant, no és tornar enrere, sinó adaptar els serveis a la realitat actual i futura: més població, més envelliment i més demanda sanitària. Aquesta moció va precisament en aquesta direcció: deixar de banda els eslògans i apostar per solucions viables, basades en dades, planificació i sentit comú. El més rellevant, en qualsevol cas, és el missatge que surt del ple: hi ha un consens ampli que Castellar necessita reforçar la seva atenció primària. Ara el que toca és que aquest acord es tradueixi en fets. Perquè en salut, el que importa no és qui ho proposa, sinó que es faci. I quan hi ha consens, encara hi ha menys excuses per no actuar. ]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Seure a la plaça Major no hauria de ser un esport de risc]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/seure-placa-major-no-hauria-ser-esport-risc_54345_102.html</link>
      <pubDate>Thu, 30 Apr 2026 10:55:36 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Dolors Ruiz]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[Articles dels grups Municipals]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/seure-placa-major-no-hauria-ser-esport-risc_54345_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA["No burxis, que es farà més gran." La frase, que em deia la mare, valia per a una peça de roba, per a una ferida o per a qualsevol petit desperfecte de casa. Era una manera senzilla de dir: allò que es pot arreglar petit no s'ha de deixar fer gran. I això també val per a l'espai públic. Perquè quan un problema creix, costa més diners, genera més risc i acaba explicant molt sobre les prioritats de qui mana. Això és el que fa massa temps que passa amb el paviment de la plaça Major, especialment a prop del sortidor i del Casal de Gent Gran. El que era una reparació de manteniment s'ha deixat fer gran. A Castellar cada vegada queden menys bancs sota l'ombra d'un arbre. I resulta que, a la plaça Major, per arribar als pocs que en tenim, gairebé s'ha de fer trial. Haurien de ser un lloc agradable per descansar i prendre la fresca, però fa molt temps que arribar-hi suposa un risc: peces soltes, desnivells, forats i un paviment clarament deteriorat. És cert que algunes pedres s'han mogut o desplaçat. Però si haguessin estat ben fixades, això no passaria fàcilment. L'incivisme no pot ser l'excusa per justificar una manca de manteniment. El risc de moure's per la plaça també és conseqüència d'una reparació no feta quan tocava. Fa més de divuit mesos, Yolanda Rivera, aleshores regidora i avui alcaldessa, va assumir amb els regidors d'ERC Castellar el compromís d'utilitzar una part de la partida de manteniment per fer-hi una primera actuació, i vam confiar que seria així. Doncs bé, a finals d'abril del 2026, aquella reparació encara no s'ha fet. I els forats, com deia la mare, s'han anat fent grans. Per això, cada dia que hi passo, em costa d'entendre que la plaça Major continuï així, després de més de divuit mesos d'un compromís de l'actual alcaldessa. És trist que, quan el manteniment no arriba a temps, a vegades arribin els jutjats perquè hi ha persones que prenen mal: algun turmell torçat, alguna caiguda, algun dany que potser s'hauria pogut evitar. I aquesta és la pregunta incòmoda: s'hauria pogut evitar? Seria trist que allò que no es fa com a manteniment ordinari acabés apareixent més endavant com una actuació de lluïment. Perquè el problema és que s'ha deixat créixer. No sé quines seran les excuses, ni si estan esperant el millor moment del calendari polític. El que sí sé és que la plaça Major, com moltes places del nostre municipi, necessita manteniment, seguretat i respecte per les persones que les fem servir cada dia. I és urgent. * Portaveu d'ERC]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Una placa necessària a Mauthausen]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/placa-necessaria-mauthausen_54346_102.html</link>
      <pubDate>Thu, 30 Apr 2026 10:55:28 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Yolanda Rivera]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[Articles dels grups Municipals]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/placa-necessaria-mauthausen_54346_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[El 5 de maig de 1945 les tropes aliades van alliberar el camp de concentració i extermini de Mauthausen. Gran part dels republicans espanyols i catalans capturats pels nazis van ser internats en aquest camp i també en el subcamp de Gusen, i molts d'ells hi van perdre la vida en condicions extremadament dures, víctimes del feixisme. Cinc castellarencs van partir la deportació i la barbàrie nazi: Francesc Comellas Llinares, Ramon Puigdelloses Sastre, Josep Rovira Prat i Francesc Valls Llinares van ser deportats a Mauthausen i Gusen, a Àustria. Un cinquè, Enric Comellas Tàpias, va ser deportat al camp de Buchenwald, a Alemanya. I és en el marc d'aquesta commemoració que dimarts vinent, 5 de maig, tindrà lloc l'ofrena floral i el minut de silenci al Monument de la Memòria de la plaça d'El Mirador, al voltant de les llambordes Stolpersteine, cinc plaques 'que fan ensopegar' i que es van col·locar a Castellar el 27 de gener del 2017 en un acte de reconeixement carregat de simbolisme i reconeixement. Els nostres cinc veïns van lluitar per la dignitat humana i, per això, són un exemple, en un moment, a més, en què els drets i les llibertats tornen a estar en perill en molts llocs del món, on triomfen els populismes i l'extrema dreta. Han passat 81 anys, però la necessitat de recordar continua viva: per dignitat, per responsabilitat i per rescatar els deportats de l'oblit. Perquè, com a poble, tenim un deute amb les persones que van lluitar pels drets i per la llibertat i que es van deixar la vida de forma anònima. Per ells i per les seves famílies hem de reparar aquest greuge. Seguint aquesta voluntat de recordar i d'homenatjar les víctimes del nazisme i lluitar contra l'oblit, al desembre vam signar un conveni de col·laboració amb l'Amical de Mauthausen, una entitat històrica dedicada a preservar la memòria dels deportats i a sensibilitzar la població sobre els perills del feixisme. De les diferents accions que s'estan duent a terme conjuntament –cicles de cinema, exposicions–, n'hi ha una especialment que vull destacar: enguany, quatre alumnes de l'Institut Castellar, que faran el treball de recerca sobre el feixisme, visitaran el camp de Mauthausen, acompanyades pel professor responsable del projecte, en un viatge organitzat per l'Amical. Les joves tindran una missió molt especial: dur la placa amb els noms dels cinc castellarencs que s'instal·larà en el camp. Per primera vegada, i de manera definitiva, els nostres veïns tindran un lloc físic on ser recordats. Farem justícia històrica. El viatge, becat per l'Ajuntament, serà per reflexionar, per entendre la història, perquè tenim el deute de traspassar la memòria a les noves generacions. Com va dir Josep Maria Triginer, "només es pot aprendre amb la història que no s'oblida".]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Amunt la sardana (50)]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/amunt-sardana-50_54308_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 24 Apr 2026 10:00:05 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[La bústia de L'Actual]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/amunt-sardana-50_54308_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Uns dels que organitzen els cursos de sardanes satàniques són el de l'Agrupa de Molins de Rei, que escriuen el que pensen i el que fan amb les paraules següents: Sobre la sardana satànica La sardana satànica, o ballar fent la persiana, o sardana republicana són alguns dels noms que rep aquesta forma de ballar sardanes: consisteix a fer moure la rotllana de manera horitzontal sense puntejar cap amunt, sinó de forma més planera. Aquest estil sempre ha estat present a les places, però en els últims temps ha agafat més embranzida, sobretot perquè ha crescut en popularitat entre la gent més jove. La musicòloga Anna Costal explica que fa 140 anys les sardanes van esdevenir un símbol revolucionari, fins i tot, les sardanes es ballaven a plaça tot disparant trets, en tant que eren una font de conflicte entre rivals del mateix poble, uns llogant una cobla i els altres llogant-ne una altra. En Jaume Ayats, filòleg i professor a la UAB, explica que els joves que es volien mostrar diferents dels seus avantpassats, com passa a cada generació, volien mostrar una mica aquesta actitud característica del s. XIX "de l'home que es fa a si mateix". De fet, el fet de ballar era quelcom molt masculí, perquè es podien exhibir ballant d'una manera molt plana i "dura". Probablement, si ens veiessin ballar ara, ells no se sentirien gaire identificats. L'evolució de la sardana, tal com l'entenem actualment, es va popularitzar entre el 1900 i el 1930 gràcies a l'empenta del moviment noucentista, profundament lligat al catalanisme conservador que tenia la voluntat de renovar la cultura catalana per fer de Catalunya un país autònom, modern, i europeu, tot fomentant els valors de la raó, la precisió i l'ordre. Per aquest motiu es va promoure un estil de ball molt més harmoniós, que no donés peu a les demostracions de talent individuals, és a dir, la sardana es va "dignificar" i va perdre la rauxa a favor del seny. Agrupa Molins de Rei Dic i repeteixo que tant de bo tingués uns quants anys menys per poder ballar aquest nou però antic estil de ball de sardanes.]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La necessitat d'excavacions arqueològiques a Can Boadella (Gorina)]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/necessitat-excavacions-arqueologiques-can-boadella-gorina_54309_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 24 Apr 2026 10:00:00 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[La bústia de L'Actual]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/necessitat-excavacions-arqueologiques-can-boadella-gorina_54309_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[La compra de la masia dita Cal Gorina per part de l'Ajuntament de Castellar del Vallès, el desembre del 2023, representa una decisió estratègica de gran importància per a la preservació del patrimoni històric del municipi i per a la seva posada al servei de la ciutadania. Situada en ple nucli antic, entre el carrer del Centre, el passeig de Tolrà i la plaça Major, Cal Gorina (a què a partir d'aquest moment anomenarem amb el seu nom històric, Can Boadella) no és només un edifici de gran valor arquitectònic, sinó també un espai amb un alt potencial arqueològic que cal abordar amb el màxim rigor abans de qualsevol intervenció. L'edifici està inclòs en el Pla Especial del Catàleg de Béns a Protegir, que en salvaguarda la volumetria, l'aspecte exterior i els valors essencials, i la finca es troba explícitament dins d'una àrea d'expectativa arqueològica. Aquest fet, per si sol, ja justifica la necessitat de dur a terme excavacions arqueològiques preventives abans de la reforma integral prevista per garantir la seguretat i definir els futurs usos públics de l'immoble. La importància d'aquesta actuació es fa encara més evident si es té en compte el precedent immediat de la plaça Major de Castellar del Vallès. Entre els anys 2003 i 2010, les excavacions realitzades arran de les obres d'un aparcament van descobrir un jaciment de més de 4.000 m², amb restes que documenten més de 7.000 anys d'ocupació continuada, des del neolític fins a l'antiguitat tardana i l'època visigòtica. Més de cinquanta estructures arqueològiques –habitatges, estructures productives i funeràries– van posar de manifest la rellevància excepcional del subsol del nucli històric, ja apuntada anteriorment per les troballes als horts de Can Torras. Aquest conjunt de descobertes és avui el nucli del Centre d'Interpretació del Nucli Arqueològic de Castellar (CINAC), el primer projecte museogràfic dedicat a l'arqueologia i la història del municipi. D'aquestes restes en destaquen les evidències que durant l'imperi romà en aquesta zona hi havia una important vila romana, una gran casa de pagès de l'època. Al llarg de les excavacions la seva existència va ser comprovada però no en van sortir restes, fora d'algunes de les seves teules, que posteriorment es van reutilitzar per fer tombes. Les conclusions són clares, la vila es troba sota de les dues masies que des del segle XIII se sap que són allà, Can Torras i Can Boadella. Can Boadella esdevé una peça clau. No només pels seus orígens medievals, ja documentats, la continuïtat d'ocupació de la finca, la presència històrica de sistemes hidràulics vinculats al torrent de Canyelles, sinó perquè la seva situació fa molt probable que el subsol de la masia i del seu jardí conservi restes arqueològiques relacionades amb l'ocupació romana detectades a les excavacions de la plaça Major. A més, les diferents fases constructives de l'edifici –des del mas medieval fins a les reformes del segle XIX i les transformacions del segle XX– ofereixen una oportunitat excepcional per estudiar l'evolució històrica del nucli antic. Lluny de ser un obstacle, les excavacions prèvies han de ser enteses com una inversió en coneixement, identitat i qualitat del projecte futur. Els resultats obtinguts poden enriquir el procés de definició del projecte futur d'aquest espai municipal, aportant informació clau per definir usos culturals, educatius o cívics arrelats a la història real del lloc. A més, permetrien establir vincles directes amb el discurs del CINAC i reforçarien una xarxa patrimonial coherent dins del nucli antic. Ara que Can Boadella és municipal, el moment és idoni per actuar amb responsabilitat i visió de futur. Castellar del Vallès ja ha demostrat un compromís ferm amb la recerca i la divulgació del seu passat. Fer excavacions arqueològiques a Can Boadella és el pas lògic i necessari per continuar construint aquest relat col·lectiu, integrant el passat en el futur d'un edifici que està cridat a esdevenir un nou espai de referència per al municipi. ]]></content:encoded>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Nota d'agraïment]]></title>
      <link>https://www.lactual.cat/opinio/nota-agraiment_54310_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 24 Apr 2026 09:59:56 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <category><![CDATA[La bústia de L'Actual]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.lactual.cat/opinio/nota-agraiment_54310_102.html</guid>
      <content:encoded><![CDATA[La família Munt-Vidal volem expressar el més sincer agraïment a totes les persones, amics i família, que ens han fet costat i acompanyat en el traspàs del nostre pare, espòs, avi i sogre Francesc Munt Ribera (Ciscu). També volem agrair de tot cor l'excel·lent atenció rebuda per part del personal mèdic i administratiu sanitari del CAP de Castellar del Vallès, el personal del Servei d'Emergències, la policia local i els veïns. ]]></content:encoded>
    </item>
  </channel>
</rss>
