El col·laborador de L'ACTUAL Víctor Valls recorda la figura de Salvador Juanpere, qui va morir dimarts passat amb 74 anys. Valls retrata "una persona d'aquelles que farà de bon recordar, perquè allò que cal donar com a segur, és que sempre més l'enyorarem"
Dimarts passat al vespre l'amic Francesc Bordó em trucava per donar-me una notícia que em va trasbalsar totalment. El seu cunyat, Salvador Juanpere, acabava de traspassar feia poques hores.
L'atzar (aquest ens trapella amb el qual no creus fins que se't presenta) ha volgut que, casualment, aquell mateix dimarts al matí, me'l vaig passar posant en solfa una pila de revistes de la seva creació més prolífica i popular "L'Esportiu" que hom m'havia lliurat, bo i tenint la intenció de demanar-li a ell mateix, els exemplars que em poguessin faltar. Si la mort d'algú sempre ens troba amb la cama canviada, l'òbit esdevingut per sorpresa, d'una persona encara jove com el Salvador, del qual sempre es pot aprendre i, amb qui sempre ve de gust assaborir, distesament, una coca-cola, t'arriba al fons de l'ànima. Malauradament, m'ha quedat al tinter, una trucada per fer-li saber que el treball sobre Joan Cortiella (originals que em va confiar), serà inclòs en un futur llibre que sobre la Unió Esportiva Castellar està previst publicar dins d'un termini de temps relativament curt... Després de treballar-hi molt i de cremar-se les celles damunt d'uns textos sobre la figura de Joan Cortiella, me'ls va fer a mans i em va dir que em donava total llibertat per fer-me'ls meus i publicar-los, perquè ell no ho volia fer, perquè ja no estava per anar a demanar no sé què a no sé qui. (I és que el Salvador, l'amic Salvador, era molt Salvador!) Davant de la meva evident sorpresa i de la cara de pòquer que jo devia posar, no em va deixar obrir cap mena d'interrogant a una proposta tan atípica; en la seva mirada adés múrria, adés ingènua hi vaig interpretar un "no preguntis, no preguntis" i, malgrat quedar en fora de joc, vaig optar, de totes totes, fer silenci. Així, doncs, d'una manera o altra, la publicació d'aquesta semblança de Joan Cortiella, tot i no poder-m'hi haver compromès formalment, penso que li dec.
El tarannà inquiet, neguitós i tenaç del Juanpera (Joanpere, com tothom li deia), el va portar a moure's a més no poder i a obrir molts fronts de naturalesa diversa: en cap d'ells, no deixava indiferent a ningú. Els que, amb més o menys freqüència, l'havíem tractat, adquirírem la facultat d'endevinar quan en tenia alguna per dir. El temps d'execució de la seva sentència, venia prou marcat per un metrònom figurat, però metòdic: uns segons abans de badar la boca, alçava lentament el cap i després d'una expressió facial prou coneguda per reiterativa, et buscava la mirada, somreia i la deixava anar pel broc gros: (...) "patim patam", no la volies? Doncs, aquí la tens!
Tal i com ja he exposat en altres ocasions, amb el pas dels anys la meva passió panoli per la Unió Esportiva Castellar s'ha asserenat moltíssim. Així, doncs, no té res d'estrany que asseure'm a la graderia a prop del Salvador esdevenia cada vegada una nova experiència: aquest relaxament em permetia tenir la vista fixada damunt de la gespa i l'oïda, amatent al mormoleig incessant del Juanpere. Alguna vegada, enmig de la nostra discrepància respecte a un tema qualsevol, li havia vingut a dir que no sé com dimonis s'ho feia per trobar, fins i tot, pèls al cap de Yul Brynner... com a gran enamorat i coneixedor del joc dels d'escacs que era, mai es quedava enrere a l'hora de respondre: em replicava amb un altre estirabot encara molt més sorollós que el meu i avall que trona!.
El Salvador ens ha deixat massa aviat, quatre anys més tard que la seva esposa Maria Asumpció que el va antecedir. Estic francament convençut que ambdós han deixat un bon llegat a la seva filla, Mercè, que té mil i una raons per continuar-los sentint sempre al seu costat.
El Juanpere se n'ha anat, però ho ha fet bo i deixant una empremta fonda i del tot impossible de deixar desatesa. La prova més evident d'això, és que deuen ser ben pocs els castellarencs, tant els actuals com els de nova fornada que, per una raó o per una altra, no hagin tractat aquest prioratí tan extraordinàriament polifacètic de mirada lluent, de verb fàcil i de tossuderia amable. El Salvador Juanpere, en definitiva, serà una persona d'aquelles que farà de bon recordar, perquè allò que cal donar com a segur, és que sempre més l'enyorarem.
