Cada dia som més els que tenim l’evidència que el capitalisme té categoria de fe. A mesura que creix el coneixement sobre el món disminueixen els arguments per creure en déus i transcendències, de tal manera que no seria estrany que avui la majoria de la població mundial amb cultura o sense es declarés agnòstica o bé atea. Aquell tipus de fe ha estat substituït pel materialisme, la fe en els diners i el poder que donen. Per altra banda veig clarament que qualsevol tipus de fe sincera ajuda a sostenir l’ésser humà, li dona confiança i no deixa que se senti tan sol com es troba realment. És així. Ho veig en el meu pare de 94 anys, home de fe, vidu, que ho té tot fet i només espera amb placidesa que arribi el “seu moment”. Aclarit això, també he de confessar que m’agafen esgarrifances quan imagino que el dolorós final de la civilització del nostre “homo criticus” serà sens dubte anterior al del capitalisme. I el més inaudit, serà causat per la fe de la majoria en aquest sistema antisocial i inhumà. Cecs. Un exemple actual: Brian Armstrong, el multimilionari del bitcoin –criptomoneda de moda entre els rics–, ha anatemitzat tota mena d’inquietuds socials o polítiques en els seus treballadors al considerar que qualsevol interès aliè al negoci resta esforços per al triomf de l’empresa. “El negoci no té cor, el negoci no té entranyes...” es diu a El Flautista d’Hamelín. Aquest interès material comporta egoisme i menyspreu als ressaguers i desfavorits per la vida. És un sistema injust que encamina a molts a infravalorar i esclavitzar les persones de tal manera que les condueix al suïcidi, i que destrueix sense manies els recursos del planeta per al seu profit... Ben mirat, un sistema que crea miserables que volen aprofitar a costa dels altres els quatre dies que tindran de vida. Mal profit els faci! Des d’aquest punt de vista s’entén que els destorbin els que pensen diferent, els que reclamen drets, els malalts, els vells, els presos... que considerin paràsits o enemics dels seus interessos, com el d’anar a viure a Mart, per posar un cas conegut. Penso que alguna cosa podem fer per canviar aquest panorama abans que sigui massa tard, però mai com han fet Hasél i els seus admiradors. El problema és que les idees de possibles solucions a curt o mitjà termini per contrarestar aquesta manera de pensar no només no es paguen, sinó que fan que et senyalin com a enemic del sistema. Falten més valents amb seny i altruisme per fer una societat millor i un futur possible.
