El fenomen o boom de les sèries ens està portant a tots a una espècie de bogeria competitiva, fins i tot entre parelles, per veure qui veu més sèries i més ràpid. Poder accedir a les plataformes digitals per poder veure la sèrie de moda o la nova temporada de torn també s’està convertint en una gimcana familiar de pantalles allunyades que lluiten per reproduir i persegueixen reproduir-se. Les famílies ja només parlen per preguntar qui està connectat i les parelles es barallen per haver trencat el jurament de veure tots els capítols junts però no dormen junts.
Hem de dir que tot això té, evidentment, una part bona. Si la Universitat Internacional Menéndez Pelayo organitza un seminari per analitzar el fenomen amb la participació de productors, guionistes i analistes i compta amb la presència de l’escriptor Rafael Chirbes, està clar que estem davant de una evolució/revolució cultural històrica. Des que el 1999 arranqués a HBO la sèrie Los Soprano tot va canviar. Aquell any, les cadenes de cable nord-americanes van estrenar 23 sèries noves. Quinze anys després, el 2014, foren 180 les ficcions televisives d’estrena que es van veure als canals de cable dels EUA. I què ha passat? Que, com tot el que fan els nord-americans, el fenòmen ha arribat aquí. S’ha convertit en un gran negoci a nivell global. Les estrenes de sèries com Joc de trons es fan simultànies a tot el món i amb un èxit sense precedents. Hi ha un volum de consum tan extraordinari que el negoci s’està diversificant i adaptant a cada país i cultura, el que comporta que sigui un fenomen d’anada i tornada. Ara, les sèries nacionals com Arde Madrid o La casa de papel guanyen premis fora i es converteixen en èxits de públics diversos. Les sèries han deixat de ser un producte audiovisual de segona en què un actor o actriu només sortia quan a la indústria del cinema no hi comptava. Ara, actors, actrius, directors i directores es barallen per ser-hi. Si no ets en una sèrie d’èxit o en una plataforma digital no ets visible i tots ho saben i ho sabem. Ara, el consumidor decideix què veu, com ho veu i quan ho veu i, precisament per aquest motiu, la competència és cada cop més dura. I això és dolent per un costat perquè l’oferta és tant extensa que no sabem destriar el gra de la palla en molts moments i bo perquè la competència fa que la qualitat sigui espectacular en molts dels casos. Actors i actrius de primer nivell que fan uns papers brutals amb uns guions de primer ordre en què adaptacions literàries es tornen una meravella de la ficció audiovisual com és el cas de The handmaid’s tale. Les inversions de productors són astronòmiques i això facilita enormement la capacitat de fer sèries com amb aquesta, amb una factura impecable. Tot escollit minuciosament, el càsting, la iconografia, la fotografia, les localitzacions, etcètera.
Cada capítol és d’una narrativa literària exquisida i subtil. Una meravella en si mateixa amb un fil conductor. I aquest és un altre dels motius pel que les sèries donen molta més llibertat creativa als autors. La duració dels capítols fa que cadascun sigui una narració curta. Les regles del joc canvien i un capítol d’una sèrie es converteix en una reflexió filosòfica en si mateix. El joc de miralls, la subtilitat dels guions, l’efecte sorpresa, estan al servei de les eines digitals que posseïm actualment, que són infinites.
En definitiva, com tots els avenços digitals i visuals que tenim a la mà hem d’aprendre a gestionar-ho. Ens hem de plantejar què comporta tot això a nivell ètic i social i plantejar-nos també a qui interessa que estiguem dintre de les cases consumint sèries de manera malaltissa i que, ni tant sols, posem les notícies.
