Aquest dimarts van presentar el llibre de Raúl Romeva, Esperança i llibertat. Vam intentar substituir l’absència forçada de l’autor amb les intervencions de l’alcaldable per ERC Rafa Homet, la regidora Nuria Raspall i la flamant campiona del món d’ Ultra Trail Nuria Piques. Grans persones que poc podien fer, no obstant, per evitar el record cap a la no presència física de Raúl Romeva.
Per a mi aquest no és un llibre més del, Raúl ja que la circumstància de ser fet des de la presó li afegeix aspectes emotius i vivencials que incrementen els valors literaris, ideològics, politics i referencials dels seus llibres, sempre compromesos.
D’entrada és impactant que una persona que s’ha destacat sempre per les seves activitats i iniciatives en pro de la pau a la Unesco i a Intermón Oxfam sigui ara a la presó per sedició i rebel·lió! Però les sorpreses no acaben aquí. Seria força comprensible, ni que fos humanament, que una persona que fa més d’un any que és a la presó sense judici es queixés de la seva injustícia projectant revenja contra aquells que li han mostrat odi i venjança. Res d’això. Del seu cap només surt determinació, convicció, tolerància, compromís, acceptació i amor.
El forçat període de pretesa inactivitat ha convertit el Raúl en una persona ocupada en lectures, autocrítica i confiança en les possibilitats del seu poble cap a la seva plena autodeterminació i llibertat.
Cita Angela Davis quan diu: “He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar... Estic canviant les coses que no puc acceptar”. O la de l’insigne pare de la desobediència, Henry D. Thoreau: “Sota un govern que empresona injustament, el lloc adient per a una persona justa és la presó”.
Amb la seva lectura em ve al cap el poema de Martin Niemöller ‘Vaig guardar silenci’:
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els
socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,
Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.
En faríem una lectura insuficient i esbiaixada si de la situació actual només en traguéssim la conclusió que els únics represaliats som els catalans independentistes. Els autèntics perseguits són i seran els demòcrates practicants.
