491   Caballé_617x412
Caballé. || JOAN MUNDET
11/10/2018 Opinió
Recordant Montserrat Caballé
Jacint Torrents

Sempre recordaré l’esplèndid recital, gairebé privat, que «em» va oferir Montserrat Caballé un matí d’estiu a l’església del monestir de Ripoll.


L’any 1976, voltant uns dies pel Ripollès amb un amic, ens hi vam acostar a fer visita turística i a retre homenatge als nostres primers comtes, que allí reposen. El dia era ennuvolat. L’església fosca. Al presbiteri, una petita orquestra en actitud d’espera. Així que som dintre, ens adonem que els músics s’alcen, respectuosos. No és per nosaltres, no. Com si hagués sortit el sol, l’esponerosa humanitat de la Caballé —que té casa i refugi al Ripollès—, carregada de maragdes i fulards de seda, avança vers les grades de l’altar. Elegància i majestat. La vaig ajudar a pujar, perquè no ho va fer cap músic. 


«Jove, a vostè el tinc molt vist», em diu entusiasmada, entre esbufec i rialla. «Senyora Caballé, no canviï els papers, faci el favor. A mi no m’ha vist mai ningú», li faig. «Que sí, que sí!», diu la soprano, entre un devessall de riallades gràcils i espontànies.


Durant tres hores vam fruir de l’assaig del concert que aquella nit havia de celebrar allí mateix. Com una gran professional, dreta tota l’estona, comandava l’orquestra i el director, esmenava les particel·les, feia divertits comentaris, llepava caramels, i, amb un llapis que duia a l’orella, feia anotacions. L’ambient era extraordinàriament cordial, com de festa major i l’assaig transcorria sense problemes. Àries de bel canto, cançons felices, simpàtiques.


Va arribar, però, el punt de cantar l’ària «Chefaròsenza Euridice» d’Orfeo ed Euridice, de Gluck. Ària trista i commovedora, brodada per la seva veu de préssec vellutat, que ens va tocar l’ànima. I encara no ens havíem refet que ens va encegar de llum i de gràcia amb «Piangerò la sortemia» de Julius Caesar, de Händel, on la veu d’una desolada Cleòpatra plora la seva cruel dissort amorosa. Mentre cantava una història tan tràgica, el recinte del temple s’omplia de misteri, d’una sentimentalitat espessa, palpable. Aquell lament, tan meravellosament cantat, ens encongia el cor. L’oïda s’extasiava de tanta perfecció. L’ànim quedava en suspens. La seva veu travessava la volta, i tinc per cert que les cendres dels pares de la pàtria s’estremien de goig... 


Va acabar l’ària. Tots vam quedar en silenci, com abaltits; els músics no gosaven aplaudir. Jo, assegut davant d’ella, no podia ni fer-li un somriure d’agraïment. S’havia acabat l’encís i encara perdurava l’èxtasi. A la vida, ai!, els moments meravellosos no duren gaire

.
Humana, molt humana, Montserrat Caballé ha dit més d’una vegada que ella se sap administradora d’un do rebut, d’un préstec concedit, en favor dels altres, de la humanitat sencera. Després la vaig sentir en altres recitals i òperes al Liceu i al Palau i en gravacions discogràfiques. I no sé on dec guardar l’autògraf que em va signar aquell dia en una llibreta, 
Ara que ha amortitzat el préstec desitgem que no s’oblidi mai la bellesa de la seva veu i el seu art.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris