481  Gol_617x412
Gol. || JOAN MUNDET
06/07/2018 Opinió
Plats d'arròs blanc a preu de caviar
Marc Béjar, periodista

Cada quatre anys, renunciem a passar les caloroses tardes d’estiu a la piscina a canvi d’asseure’ns davant la televisió i l’atrotinat ventilador a veure un apassionant Senegal-Japó. 

El grau de fascinació és tal que els més malalts arriben a recitar els noms dels jugadors de Corea del Sud com qui repassa la llista de la compra. Durant un mes, convivim amb les profundes reflexions d’un savi dels nostres dies com José Antonio Camacho, més conegut per posar nom a la suor axil·lar que per les seves aportacions futbolístiques. Ens acostumem a prendre com a caviar plats d’arròs blanc que qualsevol dels altres 1.461 dies previs a la cita avorriríem a la segona cullerada.

L’expectació es genera amb el primer himne, des de la cerimònia d’inauguració, per molt mediocre que sigui l’espectacle. És igual amb quina selecció es vagi. Si es tria per patriotisme, per simpatia futbolística o per tenir una excusa per viure els partits amb la passió que mereix l’esdeveniment. El Mundial és un breu parèntesi entre dos oceans temporals que es fan eterns per als més fanàtics. Un escenari en què tot es sobredimensiona i qualsevol lògica apresa queda qüestionada. Un període en què els japonesos reneguen de la tecnologia i els argentins posen en dubte la seva fe. 

En aquest context d’excepcionalitat, ha aparegut un nou ingredient en un còctel de per sí picant: el VAR. 
Més enllà dels jocs semàntics a què convida l’eina, l’aplicació de la tecnologia està canviant, pel bé del futbol, la concepció del joc. Després d’haver entrat en funcionament al llarg de la temporada en diverses lligues domèstiques, el seu impacte en el panorama mundial ha sigut una de les principals notícies d’aquest començament d’estiu. En ocasions, fins i tot passant per sobre dels que haurien de ser realment protagonistes. És la màgia del Mundial. En cas d’anar justets d’arguments futbolístics a l’alçada de les expectatives, ens agafem a detalls perifèrics per no perdre la motivació cada vegada que el verd de la gespa il·lumina la pantalla.

La mística fa que perdonem el pobre joc de les seleccions cridades a deixar empremta. Que ens empassem partits infumables que ens claparien la resta de l’any si no arrenquessin amb l’excitant interpretació dels himnes. Una avantsala del Tour de França que els menys romàntics recordaran aquest any pel dia en què un gol va ser celebrat dues vegades. O per quan l’eufòria va tornar-se en la decepció més absoluta en escassos instants per culpa d’una pantalleta. Arguments com el VAR serviran un cop més per custodiar la magnitud d’una competició que sempre troba fórmules i anècdotes més enllà de la pilota per despertar interès, malgrat el futbol a vegades decebi. Però 1.461 dies seran suficients per omplir el dipòsit i tornar a asseure’ns amb les mateixes ganes davant la televisió d’aquí quatre anys. Encara que sigui per tornar a degustar com a caviar un simple plat d’insípid arròs blanc. 

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris