Obro la meva ment, una vegada més, a aquesta diada d’esperança, mirant a través d’una finestra entelada, una realitat que encara dista molt de ser igualitària.
Deixem la paüra amagada sota la ginesta. La realitat no pot ser una quimera irònica ni una fal·làcia maliciosa.
Aixequem les nostres ales de papallones vestides de lila, deixem de xiuxiuejar i cridem amb força perquè la vida l’hem de construir nosaltres, dones, l’hem de canviar, sense rancúnies, però amb perseverança. No som nines amagades, que únicament es reconeixen a través d’altres mirades, no som joguines sense ànima, contràriament al que una part de la població pensa; som les que parim, les que treballem, les que lluitem, les que eduquem, les que escrivim, les que investiguem, les que s’aixequen una i una altra vegada. Perquè la vida està plena de situacions complexes, no la fem encara més complicada trepitjant les nostres idees, les nostres il·lusions, la nostra vàlua. La població s’aixeca davant de les injustícies, per la falta de llibertat d’expressió, però nosaltres, dones, estem tan acostumades a callar i aguantar (ens han ensenyat massa bé!) que ens costa fer enlairar les nostres veus, organitzar-nos per donar un cop d’estat al patriarcat i acabar amb el domini dictatorial que encara pateixen moltes de les nostres dones. Hem de ser valentes, creure en les nostres possibilitats, i fer que totes les persones, és igual que siguin homes o dones, entenguin que venim a caminar per la vida agafades de les mans, perquè juntes serem molt més fortes.
