"La CUP se salta la Constitución, apunta al Rey y pide que se le llame a declarar”. Don Diario titulava així la noticia sobre la sol•licitud que ha presentat a la Cambra baixa la CUP per tal de portar a declarar el rei davant de la Comissió d’Interior. I és que una investigació de la Fiscalia Anticorrupció el vincula amb els suborns fets per empreses semipúbliques espanyoles al govern de l’Aràbia Saudita, suborns que tenien com a objectiu aconseguir contractes d’armament. La mediació del rei se suposa capital per tal que el projecte tirés endavant.
El resultat era d’esperar: “La Mesa del Congreso, con el voto de Podemos, tumba la petición de la CUP de citar al rey por contratos con Arabia Saudí”. Tot i que el principal inconvenient perquè es produís aquest fet era que la compareixença del rei en seu parlamentària no està permesa per la Constitució, no deixa de ser sorprenent el canvi de criteri presentat pel partit liderat per Pablo Iglesias i la seva “sucursal” catalana, En Comú. Només han calgut 3 dies dins del govern per passar del “Como presidente de un grupo parlamentario que representa a más de 5 millones de españoles, le digo al Rey no votado: no en nuestro nombre” (Pablo Iglesias, 3 octubre 2017 a Twitter) a votar de la mà de Vox i PP per tal de defensar la figura del “Jefe del Estado”. No obstant, no és sorprenent aquesta postura. De fet, és del tot comprensible. En un país on s’institucionalitza la corrupció, on es protegeixen els interessos econòmics per davant de la democràcia i els interessos polítics per davant dels drets civils, on la majoria social dona suport a aquest establishment corrupte que controla fins i tot el que se’ns diu, lluitar de cara contra el poder que ho permet, i ho incentiva, és un suïcidi. I qui és aquest poder? Evidentment, el rei. No cal oblidar les paraules del dictador durant el discurs de Nadal del 1969: “Todo está atado y bien atado”. O les paraules del propi rei durant el discurs de Nadal de 2018: “Una convivencia, en fin, que exige el respeto a nuestra Constitución”. Les instruccions són clares. Qui defensi l’ordre establert és bo. Qui no, és dolent. Hagués estat molt bé que aquest ordre no l’hagués establert el bàndol guanyador de la Guerra Civil. Creiem convenient lluitar per trencar-lo, encara que d’altres no tinguin el valor.
